eta

Sota el títol man­lle­vat a Hemingway, Antoni Batista emprèn a Adiós a las armas. Una crónica del final de ETA (Debate) el millor viatge que ha fet mai al País Basc, el del final de la violència, amb “l'espe­rança que el tren no des­car­rili”. Adver­teix, però, que el seu propòsit no és “des­criure com van pas­sar les coses, sinó només com vaig veure jo que pas­sa­ven”. El text és, doncs, “una crònica sense adjec­tius” que narra, a través d'una de les mira­des més lúcides i rigo­ro­ses sobre el con­flicte basc, el camí del final de la violència.

Divi­dit en tres lli­bres, el pri­mer arrenca el 29 de desem­bre del 2006 recor­dant la frase de José Luis Rodríguez Zapa­tero: “D'aquí a un any esta­rem millor que avui en la lluita per a la fi de la violència.” Un dia més tard, ETA esbom­bava el procés per a un final dia­lo­gat de la violència amb l'atemp­tat de la T4. Un procés amb estació de sor­tida a Lizarra (Decla­ració de setem­bre del 1998) i final a Bara­jas, pas­sant per Ano­eta, els prin­ci­pals pro­ta­go­nis­tes, les pre­sons, l'església, Gine­bra (Cen­tre de Diàleg Henri Dunant, que acom­boia les con­ver­ses), Oslo, dife­rents esce­na­ris d'Euskal Her­ria, i, àdhuc, les com­pli­ci­tats cata­la­nes.

El lli­bre segon és un flash­back que ens con­du­eix a les con­ver­ses d'Alger i també a l'etapa més san­guinària d'ETA. S'obre amb les parau­les de Iulen de Mada­ri­aga, un dels fun­da­dors de l'orga­nit­zació que fa mig segle teo­ritzà sobre la lluita armada, cri­ti­cant amb con­tundència, des de l'ètica i l'estratègia, amb amar­gor, l'atemp­tat més bru­tal d'ETA, Hiper­cor: 21 morts i 45 ferits . Després d'avançar per des­criure la tro­bada a Bar­ce­lona de Mada­ri­aga amb dos vícti­mes d'ETA el febrer del 2006, torna enrere per repren­dre el relat que con­du­eix d'Alger a Lizarra pas­sant per Irlanda del Nord i Israel de la mà del for­ja­dor teòric de Lizarra, el mili­tant del PNB Juan Mari Ollora. Per tan­car amb les vícti­mes, Ángel Rekalde, 18 anys de presó per pertànyer a ETA, i Ernest Lluch, assas­si­nat per ETA el 21 de novem­bre del 2000.

El ter­cer lli­bre des­brossa el camí que va de l'atemp­tat de Bara­jas al comu­ni­cat d'ETA anun­ci­ant el ces­sa­ment defi­ni­tiu de l'acti­vi­tat armada el 20 d'octu­bre del 2011. Les deten­ci­ons –selec­ti­ves–, els vells i els nous pro­ta­go­nis­tes, els con­tac­tes negats, l'acció –asset­ja­ment sovint– judi­cial, la medi­ació inter­na­ci­o­nal, les elec­ci­ons del 2009 i el pri­mer lehen­dakari del PSE amb suport del PP, la victòria de Bildu el 2011, les dis­sen­si­ons en la direcció d'ETA i en el col·lec­tiu de pre­sos, el joc brut, la manca de sen­tit d'Estat del PP, els comu­ni­cats que apro­pen el final de la violència, el paper dels mit­jans de comu­ni­cació i, sobre­tot, la con­demna de la violència per la soci­e­tat basca i la deci­dida volun­tat de l'esquerra abert­zale d'apos­tar per vies polítiques i rebut­jar la violència. En parau­les d'Ángel Rekalde:

“L'esquerra abert­zale ha arri­bat a la con­clusió que l'estratègia de la lluita armada, amb les con­seqüències d'acu­mu­lació de for­ces, des­gast de l'ene­mic, etcètera... s'ha esgo­tat per si mateixa i, d'altra banda, el cost era exces­siu: il·lega­lit­zació, pre­sos, detin­guts, desor­ga­nit­zació... S'ha d'optar per vies polítiques, vies d'inter­venció social, i explo­rar les pos­si­bi­li­tats de pro­pi­ciar un gran acord entre tots els inde­pen­den­tis­tes.”

En defi­ni­tiva, un lli­bre per­so­nal, d'autor, a vol­tes apas­si­o­nat, esplèndi­da­ment escrit i de lec­tura obli­gada per tots aquells que vul­guin saber més enllà dels relats ofi­ci­als –i periodístics– com s'arribà real­ment al final de la violència a Euskadi, no pas del con­flicte polític.