Gerard Quintana, escriptor estrella
Com a autor de la biografia de Sopa de Cabra –la vaig publicar fa deu anys, quan es va separar la banda– tenia curiositat per llegir Més enllà de les estrelles, el volum que Gerard Quintana acaba de treure al carrer, il·lustrat amb les reveladores fotografies de David Julia. Una conjunció de paraula i imatge prou atractiva, amb una estètica rockera clàssica i dos interrogants: saber si li quedava encara alguna experiència íntima (més enllà del programa El convidat) per fer sortir a la llum, i si té talent com a escriptor de narrativa, més enllà de les seves condicions demostrades de poeta i lletrista.
Pel que fa a la meva primera pregunta, hi ha detalls forca acolorits. Per exemple, despulla el quequeig que tenia i que va aprendre a vèncer. Revela les interioritats amables i no tant amables dels camerinos, els rituals propis i de la resta del grup, com també el significat d'algun dels seus amulets (és fetitxista i mitòman!). També m'ha agradat saber què li passa pel cap a un cantant en el minut just d'abans d'un concert davant vint mil persones que l'esperen amb neguit.
Quant a la segona pregunta, tots els que em coneixen saben que odio els volums de periodisme musical pur i dur, que només serveixen de consulta. Jo, quan em poso amb un llibre, sigui novel·la, sigui biografia musical, vull gaudir d'una tirada, amb ganes de no perdre'l de vista ni quan sóc al metro. En aquest sentit, Quintana se n'ha sortit. Barreja memòries de l'última gira amb episodis eloqüents de la seva autobiografia, sense ortodòxia, seguint la mateixa línea que podria mantenir en una conversa naturalment desordenada. Més enllà de les estrelles és una d'aquelles xerrades del Gerard davant d'un te, en què només parla ell, i gaudeixes escoltant-lo, amb algunes reflexions brillants, un desig poètic i de transfons vital, i algunes frases genials, sobretot les més humanes. Les de quan no és una estrella.
