Cric ‘blues'

Mai el Mont­seny s'havia sen­tit tan a prop de la riba del Mis­sis­sipí. La res­pon­sa­bi­li­tat del trans­va­sa­ment cal atri­buir-la a un vene­ra­ble jutge de la cançó, un músic d'ofici impe­ca­ble i inte­gri­tat abso­luta que fixa la seva iden­ti­tat des d'un dels temes del seu propi reper­tori, Jo sóc Fran­cesc Pi de la Serra. En com­pa­nyia de dos fidels escu­ders, lliu­rats a la causa del blues més essen­cial, el gui­tar­rista Ama­deu Casas i l'har­mo­ni­cista Joan Pau Cume­llas, Pi de la Serra va des­car­re­gar la munició de la seva nova pro­posta, Quico Labora, a la pista cen­tral d'una de les car­pes que el Circ Cric té ins­tal·lades entre el bos­catge de Sant Esteve de Palau­tor­dera. Un paratge fantàstic per afa­vo­rir una nit màgica en què per­cepció i il·lusió es van donar la mà en bene­fici de la ins­pi­ració i les les bones vibra­ci­ons.

Més enllà del fellinià entorn i de la cele­brada ini­ci­a­tiva del par­ti­cu­lar rock'n'roll cir­cus impul­sat per Tor­tell Pol­trona, el ros­tre de satis­facció i la immi­llo­ra­ble dis­po­sició d'un artista en estat de gràcia va obse­quiar els assis­tents amb una vet­llada d'autèntic pri­vi­legi. Resulta sor­pre­nent com la música que va enve­ri­nar les cor­des de la gui­tarra d'un ado­les­cent Pi de la Serra ha estat ara, una vida després, la que ha con­ce­dit una nova feso­mia al seu cançoner i li ha permès recu­pe­rar tot un seguit de cançons que sonen fres­ques i d'exul­tant vigència. Títols com ara Blas­fe­mari Mala llen­gua, Si els fills de puta voles­sin, L'home del car­rer i una extra­or­dinària Pas­se­jant per Bar­ce­lona van acre­di­tar l'encert de rein­ven­tar-se a través del blues sota la ins­pi­ració de refe­rents com ara Big Bill Bronzy i René Tho­mas o fins i tot del mes­tre George Bras­sens, de qui va ofe­rir la seva adap­tació de Fer­nanda. Les estro­fes de Cul­tura, una paraula que rima amb cen­sura, van coro­nar un reci­tal ina­pel·lable a càrrec d'un dels noms que és història viva de la nos­tra cançó.