Poesia i nervi

“El nervi que res­se­gueix la fonda raó de les coses”, aquest nervi ver­te­bral que apa­reix en un dels ver­sos d'Hores tan­gents, o en una de les rat­lles, si es vol –per tal com es tracta d'un lli­bre de poe­mes en prosa–, esdevé del tot cen­tral en par­lar de la poe­sia de Miquel-Lluís Mun­tané; una poe­sia que, en parau­les del pro­lo­guista, Fran­cesc Par­ce­ri­sas, res­pon a l'“ope­ració de saber mirar”. Al meu enten­dre, el fruit del poema no s'obté després de fixar l'atenció en una cosa, sinó que apa­reix, d'entrada, sense que ens n'ado­nem, sense ser-ne gaire cons­ci­ents, ama­gat com està en els mar­ges de la vida, for­mi­gue­jant com se'ns revela en les hores tan­gents.

Aquest és un lli­bre, pri­mer de tot, molt ben escrit. Això s'hau­ria de donar sem­pre per des­comp­tat, però malau­ra­da­ment no és pas així. Mun­tané sap, en efecte, mirar, però també sap escriure, cons­truir tex­tos bells, que ens inter­pel·len, que ens con­vi­den a refle­xi­o­nar sobre les imat­ges recre­a­des o sobre les idees ela­bo­ra­des. La mirada del poeta regis­tra l'esclat del món: “Vetllàvem amb dits sol·lícits la flor de l'amet­ller que des­pun­tava amb prou fei­nes, des­a­fi­a­dora de torbs i de gebra­des”, i es mos­tra espe­ci­al­ment atenta a allò petit que, tan­ma­teix, reve­la­dor com és, enclou el món: “Teníem per única comesa menar l'esquif que ima­ginàvem galió a través de l'estany que suposàvem oceà.”

En el magnífic Pruïja del cui­ner, posem per cas, “la pell d'un camem­bert reta­llada a consciència per l'acer impla­ca­ble” o “el reflex de color de cirera d'una gota de vi en el cris­tall d'una copa” ens aler­ten de la vida que ha alber­gat un res­tau­rant fins fa ben poc. La pre­cisió governa els exer­ci­cis d'estil de Mun­tané. El poeta intu­eix que la idea de l'aigua, de tota l'aigua del món, és con­tin­guda en “una gota que cavalca sobre la tija nova d'un bala­dre”. En Ritual del fred, ens pro­posa una deli­cada pin­tura d'inte­rior: la cuina “comença a espar­gir els indi­cis del brou”, i ve de gust sen­tir-se segur dins la for­ta­lesa de la llar, “fer d'una flas­sada el niu de la puput, d'una estufa el cen­tre del sis­tema solar, i d'un baldó la fron­tera amb el món. La feli­ci­tat, si és, ha de ser això”. Una fron­tera, val a dir-ho, a la qual Mun­tané ja havia dedi­cat algun poema d'un lli­bre ante­rior, i que també en aquest es fa pre­sent en més d'una prosa (Terra de fron­tera). Una pas­sera, un gua­ret pedregós, aque­lles eines que “són totes al seu lloc, a punt de ser­vir la volun­tat ago­sa­rada que es deci­deixi a pren­dre-les”... És el millor lli­bre d'un poeta estricte, sub­til, que es pren molt seri­o­sa­ment la seva vocació, el seu ofici, la seva passió.