Diàleg complex

Par­lem d'un con­cert ajor­nat per indis­po­sició de la can­tant que s'havia de fer l'abril a l'Ate­neu Bar­ce­lonès i que, superada la indis­po­sició, es va des­plaçar a la Casa Eli­zalde davant la impos­si­bi­li­tat de recu­pe­rar dates lliu­res a l'Ate­neu. Per als intèrprets es trac­tava d'un propòsit com­plex, atès que no es fàcil afron­tar per pri­mera vegada les cançons de Manén amb les d'un altre autor prou com­pli­cat com és Ric­hard Strauss. Sor­to­sa­ment, Mat­heu i Blanch van resol­dre la situ­ació defen­sant amb un ele­vat nivell de qua­li­tat la tria. Les Cinc cançons ale­ma­nyes Op. A-4, de Joan Manén, del 1908, ens van sub­mer­gir en una reei­xida atmos­fera musi­cal postromàntica. Mat­heu va demos­trar un nivell amb cinc cançons de Ric­hard Strauss. Va tor­nar a Manén amb les qua­tre Cançons ale­ma­nyes Op. 10, amb un clima dife­rent del de les ante­ri­ors, amb més inter­ven­ci­ons de la iro­nia des­crip­tiva o de la dependència temàtica, Sere­nade i Totenk­ranz, per exem­ple. Va aca­bar amb dues obres més de Strauss i Manén, aquesta dar­rera traduïda pel mateix com­po­si­tor al català. El con­cert va ser un diàleg revis­cut entre dos com­po­si­tors d'una època –Manén, dinou anys més jove– però que van tenir con­tac­tes diver­sos i es van pro­fes­sar admi­ració mútua, tal com va subrat­llar Xavier Cha­var­ria, que va con­tex­tu­a­lit­zar àmpli­a­ment el con­cert. Com a pro­pina van inter­pre­tar Zueig­nung (Dedi­catòria) de Ric­hard Strauss.