La fi d'un món

Quan un autor cine­ma­togràfic, com és el cas de Benoît Jac­quot, fa un film històric con­vida a pre­gun­tar-ne el perquè. En fi, per què una altra pel·lícula sobre la Revo­lució Fran­cesa i, a més, amb el pro­ta­go­nisme de Maria Anto­ni­eta? És clar que, cen­trant-se en el poble, Jean Renoir va fer La Mar­se­llesa l'any 1938 en sin­to­nia amb el Front Popu­lar que ales­ho­res gover­nava França. Dife­rent­ment, per posar un altre exem­ple sig­ni­fi­ca­tiu, Sofia Cop­pola va ima­gi­nar una Maria Anto­ni­eta a imatge i sem­blança de les seves ado­les­cents fràgils, volu­bles i fora de lloc. A par­tir de la novel·la homònima de Chan­tal Tho­mas, Jac­quot no té, de fet, com a pro­ta­go­nista prin­ci­pal una caprit­xosa i impre­vi­si­ble Maria Anto­ni­eta, sinó la seva lec­tora, una ser­venta fidelíssima a través del punt de vista de la qual es recrea l'agi­tació, l'enfon­sa­ment i el pànic de Ver­sa­lles durant les qua­tre jor­na­des poste­ri­ors a la presa de la Bas­ti­lla. Aquesta, on ara s'ha cele­brat el retorn soci­a­lista a la pre­sidència de França, i el movi­ment popu­lar res­ten fora de camp. Només es mos­tra Ver­sa­lles, un esce­nari on el luxe immo­ral es bar­reja amb la putre­facció que sim­bo­lit­zen els mos­quits i les rates en les aigües estan­ca­des de l'estany. Amb una posada en escena magis­tral, una il·lumi­nació esplèndida i un repar­ti­ment excel·lent, Jac­quot es con­cen­tra en les rela­ci­ons de poder i per tant de domini, sub­missió i desig entre tres dones. I sobre­tot, més de 200 anys després d'aque­lla revo­lució, con­vida a pen­sar què hi ha d'actual en l'acti­tud d'aquesta lec­tora/cri­ada, una tes­ti­moni ence­gada que viu incer­ta­ment entre la rea­li­tat i el somni, una jove fas­ci­nada per Maria Anto­ni­eta, reina de la moda i la fri­vo­li­tat, i fanàtica com una grou­pie.