Crítica
clàssica
Final a la russa
Vladímir Fedosséiev va fer bona la teoria, abusiva com qualsevol generalització, segons la qual amb l'edat els directors d'orquestra alenteixen els temps. Almenys, en el cas d'El trencanous de Txaikovski va ser dolorosament cert. El músic rus va realitzar la seva pròpia selecció, agafant d'aquí i d'allà (amb algun final de número massa abrupte), sobre la qual va aplicar una minuciosa exploració dels refinaments sonors de la partitura, ben corresposta pel rendiment de la Simfònica Txaikovski, de la qual és el titular des de fa 38 anys –en els temps que corren, tota una fita, per no dir una eternitat–. El preu va ser desorbitat: temps esllanguits, sense esma, i absència d'humor i de calidesa lírica. Qualsevol intent de ballar sobre aquesta versió desembocaria en el fracàs.
Més reeixida va ser la primera part de la sessió, amb un Aleksei Volodin que va demostrar tenir la plena mesura del Concert per a piano núm. 2 de Rakhmaninov, tant pel que fa a destresa digital com a control del contingut emocional de l'obra, traduït sense histrionismes. És lícit dubtar, tanmateix, si solista i director compartien la mateixa mirada sobre el concert. Va ser com escoltar dues versions molt similars, però no coincidents. La corda de l'orquestra russa va agombolar Volodin, però si el temps lent va ser el més rodó, en els temps extrems les diferències en el sentit del tempo i del rubato –més sistemàtic, i més previsible, en Fedosséiev– van ser més accentuades. Aquestes dues obres arxipopulars van tancar la 28a temporada d'Ibercàmera alhora que feien de pont al curs vinent, on el gran repertori serà rei i senyor.