Padellàs?

Les loca­li­tats amb una tra­dició arte­sa­nal molt mar­cada pre­ser­ven l'argot propi de l'acti­vi­tat i sovint l'este­nen al llen­guatge figu­rat. A Verdú, terra de ceràmica negra en la qual els càntirs són atu­ells més gros­sos i dels càntirs de beure aigua en diuen sillons, topo amb un munt d'expres­si­ons rela­ci­o­na­des amb aquesta acti­vi­tat. Natu­ral­ment, n'hi ha que també cir­cu­len per l'àmbit gene­ral, com ara “no estar per brocs” o “enge­gar algú a pas­tar fang” (“amb lo morro”, afe­gei­xen ells quan la cosa s'agreuja). Però també n'hi ha d'altres de més par­ti­cu­lars. Per exem­ple, “plo­rar més que els de Verdú” (no pas perquè els ver­du­nins siguin plo­ra­mi­ques, sinó perquè els càntirs plo­ren en el procés d'ela­bo­ració) o bé “ser un padellàs”. Un padellàs és un tros de ter­rissa que es trenca en el procés d'ela­bo­ració. Els pade­llas­sos, tot i que­dar inser­vi­bles per a la seva funció pri­migènia, tenen molts usos alter­na­tius: per plan­tar-hi flors al jardí, per fer de runa quan cal emple­nar una superfície abans d'enra­jo­lar-la... Pur mate­rial de reci­clatge. Padellàs, de fet, té el mateix ori­gen que pae­lla, amb aquesta forma aug­men­ta­tiva que inclou un punt des­pec­tiu. Si a Verdú et diuen que “ets una mica padellàs”, t'estan dient que ets un inútil.