Sang calenta

Poques emo­ci­ons són com­pa­ra­bles a l'eufòria resul­tant de veure i escol­tar una orques­tra de pri­mera línia res­po­nent amb entu­si­asme des­bor­dant a les indi­ca­ci­ons d'un titu­lar en plena pos­sessió de les seves capa­ci­tats. Ric­cardo Chailly, tot hono­rant la rica tra­dició de la for­mació germànica, li ha fet una trans­fusió d'ener­gia medi­terrània que l'ha tor­nat a situar en pri­mera pàgina. El direc­tor italià va començar amb un Xos­takòvitx sense domes­ti­car, estellós i feri­dor, al cos­tat d'un solista en total sin­to­nia, Leo­ni­das Kavakos, que va dur al límit el seu Stra­di­va­rius en el Con­cert per a violí núm. 1. Les mis­te­ri­o­ses deam­bu­la­ci­ons del Noc­turn ini­cial van ser com­ple­men­ta­des pel sar­casme des­car­nat dels movi­ments parells, i si Chailly va con­ver­tir la Pas­sa­ca­glia en una impo­nent tre­no­dia fúnebre, Kavakos va res­pon­dre amb una cadència escrui­xi­dora.

L'excel·lent impressió cre­ada per l'orques­tra es va con­fir­mar en la Sim­fo­nia núm. 3 de Brahms: una corda con­sis­tent i nutri­tiva com el millor brou, capaç de pas­sar en un nano­se­gon del piz­zi­cato més sub­til a l'arc més incen­di­ari (el scherzo del con­cert), o de can­tar a cor obert (el desen­vo­lu­pa­ment del pri­mer temps de la sim­fo­nia); una fusta pene­trant (l'omi­nosa fusió de cla­ri­nets i fagots en el Noc­turn de Xos­takòvitx); i un metall més agre però espe­ro­nat per una batuta a qui li anava la vida en cada compàs. El de Chailly va ser un Brahms abran­dat, de sang calenta, directe al plexe solar, impe­tu­o­sa­ment romàntic, que va expul­sar en el cone­gut ter­cer temps qual­se­vol temp­tació d'anunci ensu­crat de moda de tar­dor. Una espa­ter­rant Ober­tura acadèmica com a pro­pina va tan­car un con­cert acla­pa­ra­dor.