JOAN SALES

La con­cepció d'Incerta glòria és ben pro­ba­ble que comencés quan Joan Sales tot just tor­nava de l'exili mexicà: a Bar­ce­lona l'espe­rava el plec de car­tes que ell havia anat escri­vint des del front a Màrius Tor­res, i que aquest li havia lle­gat en morir. El retro­ba­ment amb les car­tes i amb el sol­dat de poc més de vint anys que s'hi expressa –amb aquest jove que Sales ja havia dei­xat de ser– cons­ti­tu­eix un fet capi­tal si bus­quem l'ori­gen d'una novel·la que té per pro­ta­go­nista l'Ins­tant fugaç. En tot cas, Joan Sales pre­sentà la pri­mera versió d'Incerta glòria al Joa­not Mar­to­rell del 1955 i en publicà la dar­rera el 1971. Un quart de segle entre aquests dos moments… i qua­tre vari­ants dife­rents, des del volum pri­mi­geni de 335 pàgines fins al volum final de 910.

Que els lec­tors el veies­sin com l'autor d'una sola novel·la el feia posar de mal humor, i no s'estava de rei­vin­di­car que cada part d'Incerta glòria venia a ser “com una novel·la”; però mai no va ser con­seqüent amb aquest argu­ment. Pit­jor: va con­dem­nar la seva obra poètica, Viatge d'un mori­bund, a ser un apèndix de l'epis­to­lari amb Mercè Figue­res i Màrius Tor­res, publi­cat el 1976. Per això es ten­deix a pen­sar fins avui que Incerta glòria i Car­tes a Màrius Tor­res són les dues cares d'una sola moneda, ficció d'una banda i tes­ti­mo­ni­atge de l'altra; el metall: la guerra.

Tan­ma­teix, un lec­tor pri­vi­le­giat va ins­tar Joan Sales a revi­sar la con­cepció que es feia de la seva obra. Car­les Pujol, escrip­tor, poeta i crític, tra­duc­tor d'Incerta glòria al cas­tellà, va ser pot­ser l'únic que actuà amb Joan Sales com un edi­tor. D'ell va venir la reco­ma­nació de con­si­de­rar les Últi­mes notícies, la part final d'Incerta glòria, com una altra novel·la; no pas només perquè la vin­tena de pàgines de la pri­mera edició s'hagués trans­for­mat en 260 a la dar­rera, sinó perquè el tema prin­ci­pal, la intenció, el llen­guatge, la repre­sen­tació de les coses, hi pre­nen tot un altre camí. “Pot­ser el pit­jor de la guerra és que després ve la pau...”, diu el pro­ta­go­nista d'El vent de la nit, el mateix Cru­ells d'Incerta glòria, trenta anys més tard: “això fa –parlo, ai de mi, per experiència– que un mateix home sigui dos per­so­nat­ges ben dis­tints”, n'escri­via Joan Sales. I és que el Sales que havia escrit Incerta glòria amb la pròpia vivència de la guerra ha donat pas al Sales intèrpret d'una altra veu solitària, la d'un home que emma­lal­teix en la pau de l'Estat tota­li­tari. El pri­mer Sales par­lava, el segon escolta: la con­fron­tació amb la imme­di­ata post­guerra, que no ha vis­cut perquè era a l'exili, la sis­te­ma­titza l'any 1966 quan va tot sovint a l'heme­ro­teca de Bar­ce­lona a tre­ba­llar “ara seguit i de debò” en la versió defi­ni­tiva de la seva obra.

Aquesta versió, no va poder publi­car-la fins a l'any 1971, i encara hi introduí un dar­rer canvi en forma de por­ta­deta el 1981, dos anys abans de morir: “El vent de la nit, novel·la”, avi­sava abans d'entrar en el que ell mateix des­cri­via com “la història d'una ment malalta a causa de l'immens escàndol del naci­o­nal-cato­li­cisme”. La cele­bració del cen­te­nari ens per­met a nosal­tres fer el pas que Joan Sales no s'havia atre­vit a fer, en una època en què política i història sem­bla que ana­ven renyi­des i en què fer memòria no estava pre­ci­sa­ment en voga: avui publi­quem en volums sepa­rats aques­tes dues novel·les que tenen entre elles un vin­cle gai­rebé d'opo­sició. Mar­car una inter­rupció, crear un altre espai físic en forma de volum és neces­sari perquè s'il·lumi­nin mútua­ment. Perquè aque­lla obra arrau­lida al final d'Incerta glòria, aque­lla altra novel·la bes­sona que és El vent de la nit, con­cen­tra tot el que els hereus malgré nous del fran­quisme no volem aca­bar de mirar: rere la “incerta glòria d'un dia d'abril”, la cor­rupció de l'ideal.