A l'illa de la modernitat

El gran tema de la filmografia de Wes Anderson és la família. El seu desig no és fer-ne una exaltació, ni una crítica ferotge. Les famílies de Wes Anderson són agrupacions a contracorrent, desestructurades o renovades, a l'interior de les quals hi ha fortes desavinences i curioses interrelacions. Moonrise Kingdom explica la història de dos adolescents –una noia amb família i un noi a la seva recerca– que s'escapen per tal de viure al marge de les convencions i convertir-se en uns nous Robinson. Amb uns prismàtics, uns mapes, unes brúixoles i uns quants manuals de bons exploradors no triguen en convertir-se en una parella que lluny de la família, busca la seva nova llar, una altra forma possible de convivència que passi pel desig de retrobar allò no assolit i sentir els plaers de certa vida alternativa. Vista des d'aquesta perspectiva, resultaria curiós comprovar com estableix un cert punt de contacte amb la parella que s'escapava a l'illa estiuenca a Un verano con Mónica d'Ingmar Bergmano amb els dos Robinson de Pierrot le fou de Godard. És com si a partir de l'idea de l'escapada a l'illa, Wes Anderson intentés trobar un dels trets bàsics del cinema de la modernitat. Amb tot, però, la seva proposta passa per altres camins, ja que malgrat ser una pel·lícula d'autor molt ben articulada, el que sorprèn més és que és també una pel·lícula per a adolescents. El resultat és com si Pierrot i Ferdinand de Pierrot le fou acabessin trobant-se amb Tom Sawyer i Huckelberry Finn.

En aquest sentit, té elements que funcionen a la perfecció. Hi ha un desig d'aventures que vol preservar alguna cosa incontaminada de l'edat de la innocència davant el fantasma de l'edat adulta. Anderson juga amb mapes misteriosos, cabanes als arbres, amics que es barallen, una tempesta terrorífica i uns personatges adults que tenen més a veure amb el xèrif de les històries llegendàries o la bruixa perversa de tots els contes. Anderson ens transporta a un conte que resulta més atractiu per a cert públic adult a qui li agraden els models no convencionals de cinema, que al públic infantil educat amb els efectes especials de Harry Potter. Moonrise Kingdom no acaba d'encaixar les seves peces, però no perd l'encant. Potser el seu secret radica en el virtuosisme de la posada en escena, en els complicats enquadraments frontals, mentre converteix la música de Benjamin Britten en la banda sonora d'un film de boys scouts molt poc kumbaiàs.