Oidà!

D. Sam Abrams n'ha reco­pi­lat qua­ranta-una! Poques ciu­tats com Bar­ce­lona –escriu en el pròleg– poden mos­trar una tra­dició tan sòlida d'odes. Un gènere líric que ha tin­gut, al llarg de la història de la lite­ra­tura, tres grans models: el pindàric, l'homèric i el modern. La il·lumi­na­dora intro­ducció d'Abrams ser­veix, d'entrada, per situar el gènere; i, tot seguit, ja comença a ana­lit­zar-ne les vicis­si­tuds en les nos­tres lle­tres. Autors tan sig­ni­fi­cats com Ver­da­guer, Costa i Llo­bera, Mara­gall, Gui­merà, Pere Quart i Mar­ga­rit han escrit odes a la capi­tal cata­lana. La tra­dició no s'estronca, i arriba fins als nos­tres dies (Jordi Valls i Lluís Calvo). Aquest lli­bre és un docu­ment excep­ci­o­nal que aplega, amb una certa volun­tat d'exhaus­ti­vi­tat, els poe­mes de cele­bració de Bar­ce­lona escrits durant els últims 171 anys. Cal feli­ci­tar l'Ajun­ta­ment de la ciu­tat per haver-lo fet pos­si­ble publi­cant Odes a Bar­ce­lona, 1840-2011.

Entre el loca­lisme i la uni­ver­sa­li­tat, entre la crítica als torts i als exces­sos de tota mena (urbanístics, soci­als, polítics) i la ine­vi­ta­ble lloança i el memoràndum de les infi­ni­tes gràcies ciu­ta­da­nes, les odes a Bar­ce­lona –mol­tes de les quals duen el títol de “novíssi­mes”, per remar­car l'ele­ment d'actu­a­lit­zació literària davant una rea­li­tat tan dinàmica com la de la gran urbs– han pres for­mes diver­ses, però sem­pre han man­tin­gut l'essència de fer-se crònica lírica dels seus car­rers i pla­ces, del seu espe­rit ina­li­e­na­ble, a través dels anys. Les bar­ce­lo­ni­nes nei­xen amb la Renai­xença, en un període de rei­vin­di­cació de l'espe­rit naci­o­nal (o regi­o­nal) català, infla­ma­des de patri­o­tisme can­taire, però, a la vegada, por­ta­do­res de refle­xi­ons no sem­pre com­pla­ents (vegeu l'oda d'Eusebi Pas­qual, que treu la pols al recurs de l'ubi sunt i firma el plany per l'antiga hege­mo­nia de la capi­tal, avui retuda al domini cas­tellà). Ver­da­guer, en canvi, pro­posa que Bar­ce­lona sigui el cap de brot d'Espa­nya: “fou sem­pre l'astre d'Ori­ent per les Espa­nyes”. Pot ser-ho, segons el gran poeta renai­xent, per la força de la seva cul­tura i de la seva indústria: “amb una mà hi posava de Gutem­berg lo flam, / car­rils de ferro amb l'altra”. Al cos­tat d'aquest poema august, un de molt més modest d'Apel·les Mes­tres, en què el poeta retreu a la ciu­tat l'excés de zel fenici (“ocu­pada per l'alça i per la baixa”), però a la qual, mal­grat això, pro­met lle­gar tota l'obra lírica pròpia (“sols puc donar-te ver­sos –i te'ls dono: / embo­lica-hi cigrons”. Quina imatge més sen­sa­ci­o­nal i demo­li­dora, aquesta última!).

De totes les odes a Bar­ce­lona, pro­ba­ble­ment la més recor­dada és la de Mara­gall, que acaba dient: “¡Bar­ce­lona nos­tra! ¡la gran enci­sera!” (amb els anys, aquest dar­rer sin­tagma gai­rebé s'ha lexi­ca­lit­zat com un símbol). Poema que en mos­tra vir­tuts i defec­tes, vicis i gala­nies. La cru­esa de la història: “El fang dels teus car­rers, ¡oh Bar­ce­lona! / és pas­tat amb sang”.

D. Sam Abrams ha rea­lit­zat una feina excel·lent i molt útil. A través de les poe­sies col·lec­ci­o­na­des, tor­nem a sen­tir el batec d'una gran ciu­tat, en recor­dem les cri­sis i els mal­sons. Hi des­co­brim la mar, posem per cas, que els poe­tes –a diferència d'altres espècimens soci­als– no obli­den mai. Llo­renç Riber puja a Montjuïc i des­criu la vista que se li ofe­reix des de l'altura. Pere Quart con­ver­teix la seva oda en un cali­dos­copi, i l'acaba amb una sen­tida pro­clama naci­o­na­lista: “Bar­ce­lona, / esde­vindràs, si vols, la capi­tal altiva / d'una pàtria nove­lla de rels velles”. Fran­cesc Vall­verdú cita, en el seu poema, un vers del de Pere Quart (aquell que aposta per la defensa cons­ci­ent: “Vigila el mar, vigila les mun­ta­nyes”).

El poema de Joan Brossa té molt menys d'oda que alguns dels de Sal­vat-Papas­seit (que no apa­reix, pot­ser perquè no cita explícita­ment el nom de Bar­ce­lona). Sar­sa­ne­das, Perucho, Goy­ti­solo (amb una peça nota­ble, repàs a les diver­ses eta­pes històriques de la ciu­tat, però que està del tot man­cada de la gràcia de la seva poe­sia cas­te­llana) o Pes­sar­ro­dona són altres noms il·lus­tres que han dedi­cat ver­sos al cap i casal (una ciu­tat que, a parer de l'últim dels noms con­sig­nats, “honora poc els poe­tes”).

Entre els molts poe­tes actu­als que s'han refe­rit a aquest tema, vol­dria des­ta­car-ne tres. Narcís Coma­dira aporta a l'obra un poema en què, pre­nent la ciu­tat com a deco­rat actiu, rela­ci­ona i des­criu les eta­pes for­ma­ti­ves del jo propi: la infan­tesa, l'ado­lescència i la pri­mera joven­tut. Joan Mar­ga­rit –amb Cas­ti­llo, l'autor con­tem­po­rani que més vega­des ha fet aparèixer la ciu­tat en els seus ver­sos– signa una con­fessió lírica que acaba dient: “T'he estat fidel, ciu­tat: / en una o altra llen­gua sem­pre he par­lat de tu” (des de fa dècades, només en parla en català).

I, last but not least, David Cas­ti­llo, una veu molt ori­gi­nal que, en els seus poe­mes i en les seves novel·les, ha recreat, gai­rebé obses­si­va­ment, aque­lla Bar­ce­lona que no surt als mapes ni als lli­bres de text. La Bar­ce­lona extrema, la dels límits (locals, històrics, soci­als); però també la Bar­ce­lona promíscua i pro­teica, la gran enci­sera posada al dia, tot­hora amenaçada pel model d'una “ciu­tat de dis­seny / mode­lada per espe­cu­la­dors i polítics”.