El vaixell de l'infern

En algu­nes fun­ci­ons es pro­du­eix el mira­cle, aquell moment màgic en què la música pene­tra per tots els porus i t'enlaira on no cre­ies que era pos­si­ble. En la nova pro­ducció de Billy Budd de Brit­ten de l'English Nati­o­nal Opera hi va haver un parell d'aquests ins­tants i els res­pon­sa­bles són per­fec­ta­ment iden­ti­fi­ca­bles: el cor i l'orques­tra de la casa, i el seu direc­tor musi­cal, Edward Gard­ner.

El britànic per­tany a aquesta impe­tu­osa gene­ració de direc­tors d'entre 30 i 40 anys que estén arreu els seus ten­ta­cles, si bé en el seu cas, per sort, ens estal­viem la invasió mediàtica d'altres. El seu va ser un Brit­ten abra­siu, de dis­sonàncies lace­rants, amb un espec­tre dinàmic des­co­mu­nal, des del pianíssim més sub­til fins a l'explosió més eixor­da­dora, amb metalls d'una ajus­tada bru­ta­li­tat mili­ta­rista, i, alhora, sem­pre dei­xant res­pi­rar la música. Les ona­des sono­res con­ju­ra­des per Gard­ner lli­ga­ven a la per­fecció amb la mirada vio­lenta i claus­trofòbica del mun­tatge de David Alden.

No hi ha mar ni aire per res­pi­rar, només les entra­nyes opres­si­ves d'un vai­xell d'entre­guer­res mun­di­als (deco­rat de Paul Stein­berg), on la cabina de Vere (i el seu uni­forme) apor­tava una blan­cor encara més fora de lloc, i mul­ti­pli­cava així al pròleg i l'epíleg la des­es­pe­ració del capità per la seva inca­pa­ci­tat per sal­var Billy.

Vere i els ofi­ci­als eren la cúspide d'una soci­e­tat alta­ment estra­ti­fi­cada, com mar­cava el ves­tu­ari de Cons­tance Hoff­man, sot­mesa a un règim de ter­ror i d'obediència cega a les ordres. La con­tun­dent crítica social d'Alden (no estem vivint ara en un vai­xell de l'infern simi­lar?) dei­xava una mica de banda el com­po­nent homoeròtic de la trama, però no està pas mala­ment que per un cop aquesta obra no esde­vin­gui una des­fi­lada de mari­ners de tors nu.

Una impe­ca­ble feina d'equip va donar realç a la funció, tot i que es pot dema­nar un Budd de pro­jecció vocal més gene­rosa que la de Bene­dict Nel­son, qui, tan­ma­teix, va donar l'escalf just a Billy in the Dar­bies. Kim Begley va ser un Vere de línia meti­cu­losa i veu amb més cos que el model Pears, men­tre que Matt­hew Rose va ser un Clag­gart lle­fiscós, tenebrós i inqui­e­tant.

Arri­bats a aquest punt, toca­ria fer alguna metàfora marina ad hoc, però com que el sofert lec­tor sap que tinc l'ànima pro­saica, aniré al gra. Aquest text posa la doble barra final a divuit anys de crítiques, qua­derns i cròniques múlti­ples, l'última intenció dels quals sem­pre ha estat com­par­tir la meva fam insa­ci­a­ble de música. Si pel camí no els he avor­rit en excés, em dono per satis­fet. Mol­tes gràcies per l'atenció i a reveure.