El final d'una era
En una botiga d'instruments musicals de Barcelona, durant un temps, hi va penjar un desconcertant –però divertit– advertiment: “Prohibit provar les guitarres amb els acords de Smoke on the water.” Certament, al teclista Jon Lord, coautor de la totèmica cançó de Deep Purple, mort dilluns als 71 anys, se'l pot culpabilitzar d'alguns dels atributs, sovint ridiculitzats, del hard-rock: la fixació per la música clàssica i els consegüents discos amb orquestra (Lord, que era un gran fan de Bach, té el mèrit d'haver estat el primer, quan va insistir per tocar amb la Royal Philharmonic Orchestra de Londres al Royal Albert Hall, el 1969); el virtuosisme exacerbat (molt pocs han passejat els seus dits pel Hammond com ho ha fet ell) i... sí, els acords atordidors de Smoke on the water. Són innegables, malgrat les proeses que han acabat en tòpics i el desprestigi que pateix des de fa alguns anys –sobretot a Barcelona– el hard rock, els grans mèrits de Jon Lord en la configuració d'aquest llenguatge.
Els Deep Purple de l'era gloriosa d'In rock (1970) i de Machine head (1972), fins dilluns, eren de les escassíssimes bandes llegendàries de rock clàssic que encara conservaven tots els seus integrants originals. La mort de Lord ens alerta, una vegada més, que som al final de tota una era.
