El més gran apocalipsi

Chris­top­her Nolan va acon­se­guir con­ver­tir el rat­pe­nat en un cava­ller fosc tor­tu­rat per la il·lega­li­tat de les seves acci­ons en bene­fici de l'ordre. El llistó posat per El caba­llero oscuro (2008) va ser espe­ci­al­ment alt, sobre­tot si tenim en compte que va donar forma a una gran al·lego­ria sobre l'Amèrica del post-11-S. Sense ser menys­pre­a­ble, El caba­llero oscuro: la leyenda renace pro­voca una certa decepció. Sem­bla com si l'excés d'ambició portés cap a un ben ela­bo­rat joc de focs d'arti­fi­cis que sobre­di­men­si­ona els resul­tats. El desig de fer la més espec­ta­cu­lar pel·lícula de super­he­rois va con­tra un pro­ducte que acla­para.

Al començament, Bat­man sor­geix com una mena de Gran Gatsby que des de la fos­cor con­tem­pla la festa per cele­brar els vuit anys de pau a Got­ham City. La seva figura espec­tral i la seva estra­nya misan­tro­pia mar­quen la psi­co­lo­gia d'un per­so­natge que, mal­grat haver pogut con­tro­lar la ciu­tat des de les alçades, se sent feble davant un ordre que té les seves esclet­xes. Nolan mos­tra com les esquer­des que poden posar en perill el sis­tema poden venir de les pro­fun­di­tats de la terra. Com si fos el capità d'un exèrcit de rates que tot ho con­ta­mi­nen, el mal­vat Bane –des­con­cer­tant, Tom Hardy– pene­trarà a la superfície, deses­ta­bi­lit­zarà el sis­tema bor­sari, dei­xarà que els lla­dre­gots sur­tin de les pre­sons, tan­carà els cos­sos de poli­cia sota terra i dei­xarà Bat­man cap­tiu, sense poder ofe­rir cap res­posta.

L'atac de Bane a la terra, que cul­mina amb l'amenaça d'una bomba nuclear con­tra Got­ham City, ser­veix d'excusa perquè des de mig metratge fins a la part final, la pel·lícula es con­ver­teixi en una mena de gran espec­ta­cle sobre la repre­sen­tació de l'apo­ca­lipsi. Nolan deixa de jugar amb els seus per­so­nat­ges, aparca les sem­pre ado­ra­bles rela­ci­ons entre Bat­man/Bruce Wayne i el seu major­dom –Mic­hael Caine–, per posar-se al ser­vei de l'espec­ta­cu­la­ri­tat més des­me­su­rada. Les històries paral·leles s'encre­uen a un ritme ver­ti­ginós, els efec­tes espe­ci­als no fan més que bus­car el seu moment de lluïment i el clímax es dilata i tot pot ser pos­si­ble. En certa manera sem­bla com si l'experiència d'Incep­tion (Ori­gen), l'obra pre­ce­dent de Nolan, hagués ocu­pat un espai cen­tral i mini­mit­zat les tro­ba­lles de les dues parts cen­trals de Bat­man. El cine­asta juga­ner des­plaça el cine­asta refle­xiu amb l'excusa que l'espec­ta­cle ha de con­ti­nuar.