cultura

Crítica

música

Un concert extraordinari

La crítica musi­cal –i la de les altres arts–, espe­ci­al­ment al nos­tre país, és un exer­cici de vene­dors il·lus­trats que acos­tu­men a no tenir els conei­xe­ments mínims que exi­geix la seva tasca: jut­jar art. És un mal antic. Per exem­ple, han estat ells els que han dic­ta­mi­nat que la història de la música es divi­dia en deter­mi­nats períodes: bar­roc, clas­si­cisme, roman­ti­cisme, etc. Així, els fran­ce­sos, per exem­ple, van deter­mi­nat que el Roman­ti­cisme va néixer a França el 1830, inclo­ent-hi el nom de l'obra que l'inau­gu­rava. No sabent com ano­me­nar l'ine­xis­tent període, es van inven­tar l'impres­si­o­nisme i, a con­ti­nu­ació, el naci­o­na­lisme musi­cal. Des de temps imme­mo­ri­als podria dir-se que el cab­dal de la música dita popu­lar –sen­zi­lla­ment, d'autor des­co­ne­gut– ha estat la base d'una immensa quan­ti­tat d'obres de grans com­po­si­tors i ha evo­lu­ci­o­nat amb ells. Però l'Art (així, amb majúscu­les) és una de les grans fites del pen­sa­ment humà i gai­rebé podríem dir que és pot­ser l'apor­tació més impor­tant a la seva evo­lució: l'autèntic ésser humà. I amb ell, el desen­vo­lu­pa­ment del conei­xe­ment –del qual l'art és un dels més pode­ro­sos motors–, ja que, com deia Engels, “la natura pren consciència d'ella mateixa”. Que nosal­tres sapi­guem, som l'únic ani­mal pen­sant. Creure –com han dit i admès nom­bro­sos “crítics”– que l'art, o deter­mi­nat movi­ment artístic, pot limi­tar-se a un sec­tor geogràfic, és sen­zi­lla­ment una estu­pi­desa. I ho dic perquè van ser ells, els savis crítics, els que van crear l'“escola” naci­o­na­lista musi­cal, sense assa­ben­tar-se que la música popu­lar ha estat sem­pre i a tot el món el pivot cen­tral de l'evo­lució musi­cal. A més, l'art musi­cal –l'art més abs­tracte que exis­teix– és la demos­tració que, en exer­cir aquesta feina, l'home, aquest simi evo­lu­ci­o­nat que som al cap i a la fi, s'enno­bleix.

Dic tot això per comen­tar que exe­cu­tar bé la música d'aquest gran com­po­si­tor que és Fre­de­ric Mom­pou ho pot fer qual­se­vol, des d'un esqui­mal a un hoten­tot... només si és un gran músic. Però aquest tipus d'éssers humans, des­gra­ci­a­da­ment, no abunda, tot i que els crítics lloïn la geni­a­li­tat de tal o qual inter­pre­tació. Fins al dia d'avui –i ha estat un llarg camí en els meus 88 anys de vida, dedi­cats a la música des que tinc consciència d'estar viu–, he hagut d'espe­rar a aquest con­cert de Josep Colom per valo­rar amb justícia la música d'aquest gran artista que va ser Fre­de­ric Mom­pou –les tres o qua­tre inter­pre­ta­ci­ons gra­va­des que pos­se­eixo que­den molt per sota del que vaig escol­tar dis­sabte a la nit–, cami­nant jun­ta­ment a Cho­pin i Debussy en una encer­tada com­pa­nyia que situa Mom­pou a l'alçada que sens dubte es mereix. Per asso­lir aquesta alçada, cal tenir el mera­vellós espe­rit inter­pre­ta­tiu de Josep Colom i això no és gens fàcil, us ho asse­guro. Hem escol­tat un pia­nista que, sens dubte, està a l'alçada dels grans d'aquest segle. És un músic amb llen­guatge propi, un bell i per­fecte llen­guatge.

Josep Colom
Programa: obres de Frederic Mompou, Frédéric Chopin i Claude Debussy
Concert inaugural del 32è Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. Dissabte 21 de juliol, església de Sant Genís.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.