Porcel o la complexitat

Un ves­pre, fa una colla d'anys, després d'haver-li fet una entre­vista a l'antiga seu de La Van­guar­dia, Bal­ta­sar Por­cel em va con­vi­dar a sopar. Vam anar a un bon res­tau­rant espe­ci­a­lit­zat en peix. Quan ja estàvem entau­lats va arri­bar una noia que es va asseure amb nosal­tres, al cos­tat seu. Por­cel va estar loquaç, ale­gre, bri­llant, durant tot el sopar. A les postres i a la sobre­taula es va anar tor­nant filosòfic. Va començar a par­lar de la com­ple­xi­tat humana, de la vellesa de Pla, de Villa­longa. Men­tres­tant em vaig ado­nar que, per sota la taula, anava pal­pant les cui­xes de la noia que tenia al cos­tat. Ella estava una mica sufo­cada... Què hem de fer, ara que està de cos pre­sent, posar-nos a par­lar d'allò que en diuen el vita­lisme de Por­cel? Pre­fe­reixo recor­dar aquell sopar de fa més de vint anys, perquè algu­nes situ­a­ci­ons defi­nei­xen una per­sona, un caràcter. D'aque­lla com­ple­xi­tat de Pla i de Villa­longa que ell s'esforçava a esbri­nar, ell mateix n'era un bon exem­ple. Tenia el do de l'escrip­tura. Era ambiciós. Era pro­vo­ca­dor. Li agra­dava el poder. Com lliga tot això? És la com­ple­xi­tat que dèiem. Són ele­ments molt dife­rents, cer­ta­ment. Tots junts fan una mes­cla difícil, com­pli­cada, en què alguns ele­ments de vega­des aju­den els altres, però d'altres cops els per­ju­di­quen. Si no hagués tin­gut l'ambició que tenia, la seva car­rera literària no hau­ria estat tan ràpida ni hau­ria obtin­gut tant ressò. Però va arri­bar un moment en què li va sem­blar que, en lite­ra­tura, havia tocat sos­tre –Por­cel gau­dia però també patia escri­vint, era un escrip­tor més tur­men­tat que no sem­bla–, i ales­ho­res va anar movent la cua per la política, al dar­rera de Pujol, sobre­tot, i del rei d'Espa­nya, amb aque­lla insu­por­ta­ble fal·lera monàrquica que li va durar uns anys. Què en va treure, de tot allò? Diners, sens dubte, i satis­fer aque­lla com­ple­xi­tat, aquell ego...

De vega­des cos­tava defen­sar Por­cel perquè ell s'esforçava a posar-ho difícil. A còpia de pro­vo­cació, sem­blava que volgués crear una imatge espe­ci­al­ment repul­siva d'ell mateix. Va adop­tar posi­ci­ons que no se sabia gaire a quin càlcul obeïen ni per què ho feia. Una cosa estra­nya... Era un home, però, que a les vuit del matí ja estava escri­vint, que deixa un gava­dal de lli­bres, que té capítol propi en la història del peri­o­disme català dels últims cin­quanta anys –amb llums i ombres això sí– i que ha estat el nar­ra­dor més vigorós i més valuós de les dar­re­res gene­ra­ci­ons en la nos­tra llen­gua. La com­ple­xi­tat, la com­ple­xi­tat...