Barra

El poder fa les lleis, i qui les trans­gre­deix té barra. Té barra qui es pre­senta a un sopar sense que el con­vi­din, té barra qui es cola en un con­cert sense entrada, té barra aquell qui s'apro­pia un espai que no és seu, aquell qui fa ús d'allò a què no té dret. La barra pot ser con­seqüència de la mala fe, però també de la ignorància. Té més pro­ba­bi­li­tats de tenir barra aquell que no té ingres­sos fixos, que sol ser el que té menys experiència en els usos soci­als, és a dir, el jove. També, per altres raons, l'estran­ger, el pobre, el mar­gi­nal, qual­se­vol ene­mic –volun­tari o no– de les con­ven­ci­ons.

Expres­si­ons com “quina barra” s'asso­cien a un sec­tor deter­mi­nat de la soci­e­tat: els con­ser­ges de la zona alta, els mem­bres de l'Opus Dei, les veïnes menopàusi­ques que es neguen a tor­nar la pilota que ha cai­gut al seu jardí, els mes­tres que apa­rei­xen als lli­bres de Roald Dahl i en gene­ral tot de per­so­nat­ges mal­hu­mo­rats que sem­blen satis­fets de ser-ho, com el major­dom d'El que queda del dia.

En sen­tit estricte, la paraula barra és una manera vin­tage de desig­nar les mandíbules que ja apa­reix a la crònica de Jaume I. “La mandíbula infe­rior sor­tida és sovint pròpia d'homes audaços o passa per ser-ho”, explica Joan Coro­mi­nes. Les pen­ques –o sigui, les gal­tes– són pròximes a la barra, tant en sen­tit propi com en sen­tit figu­rat. Totes aques­tes parau­les fun­ci­o­nen com a subs­tan­tiu vin­tage: “ets un barra”, “és que ets un gal­tes”, “però mira que arri­bes a ser pen­ques”. La vita­li­tat de la forma ha ori­gi­nat l'adjec­tiu bar­rut-uda, uti­lit­zat pel capità Had­dock. Són expres­si­ons que apa­rei­xen amb natu­ra­li­tat en la lite­ra­tura vin­tage del segle vint, de Josep Pla a Pere Cal­ders pas­sant per Mont­ser­rat Roig. Actu­al­ment se'n ser­vei­xen Enric Casas­ses, Jordi Lara i Esteve Mira­lles, entre d'altres.

Entre el jovent, l'ús de la paraula barra no té el mateix valor metafòric. Es parla de la barra