Cardar

Les llengües neces­si­ten un verb vul­gar per desig­nar les rela­ci­ons sexu­als. En anglès, aquest verb és fuck. Ara bé, en català, quin tenim? N'hi ha uns quants, però els més usu­als són car­dar i follar.

Cap de les dues solu­ci­ons és satis­factòria: car­dar resulta lite­rari i dia­lec­tal, men­tre que follar té con­no­ta­ci­ons urba­nes i cas­te­lla­nit­zants. Per alguns par­lants, car­dar resulta massa exòtic, men­tre que per altres follar té uns mati­sos vio­lents. Vio­lents? Doncs sí: car­dar sig­ni­fica pen­ti­nar la llana amb l'ins­tru­ment ano­me­nat carda; follar, en canvi, vol dir prémer, aixa­far, tre­pit­jant, sobre­tot els raïms (d'aquí ve aque­lla dita que Pau Riba va intro­duir a la cançó Sim­fo­nia núm. 2: d'uns déus, d'uns homes: “Si avui fem verema, demà folla­rem”).

Com ho solu­ci­o­nen els escrip­tors cata­lans? En els tex­tos ante­ri­ors a la guerra, follar sig­ni­fica només tre­pit­jar o avor­tar. Dar­re­ra­ment, però, uti­lit­zen follar escrip­tors tan sol­vents com ara Jordi Puntí a Male­tes per­du­des i Toni Sala a Marina. No són pas menys sol­vents Manuel Bai­xauli, Jaume Cabré, Joa­quim Carbó, Anna Car­re­ras, Joan-Lluís Lluís, Antoni Mas Bus­quets, Lluís Mun­tada, Emili Olcina o Ramon Erra, que cobrei­xen tots els dia­lec­tes del català i opten per car­dar.

“Qui no carda a Olot no carda enlloc” és una frase que ha fet for­tuna. Pot­ser per això més d'un està con­vençut que aquest verb és pri­va­tiu de la capi­tal de la Gar­rotxa. I, no obs­tant, el fan ser­vir els escrip­tors més bar­ce­lo­nins de la lite­ra­tura recent, lla­vors moderns i ara vin­tage, com Terenci Moix a Tar­tan dels micos amb l'estreta de l'Ensanxe (“Que ben car­dada vas, nena”) i Mont­ser­rat Roig a L'òpera quo­ti­di­ana (“L'única veu que m'era amiga era la de la Janis Joplin, sobre­tot quan diu allò que ha car­dat amb cin­quanta homes i que no n'hi ha cap que li faci com­pa­nyia”). L'any 2005 l'edi­to­rial Empúries –ins­tal·lada en ple Raval bar­ce­loní– va tra­duir el recull de relats de Char­les Bukowski titu­lat The Fuck Mac­hine com La màquina de car­dar.

Cadascú pot optar pel vul­ga­risme que trobi més natu­ral, com ara pit­jar, boi­xar, mun­tar, xinar, cucar, fol­gar o fotre. Els més cur­sis poden fer l'amor, que tot just fa cin­quanta anys volia dir fes­te­jar. Dar­re­ra­ment alguns par­lants influïts per l'anglès fan sexe o tenen sexe. Algú deu estar pen­sant que con­si­de­rar car­dar com un verb plau­si­ble és un símptoma de per­so­na­li­tat vin­tage (o dia­lec­tal, que a vega­des ve a ser el mateix). La potència del verb car­dar, en tot cas, no s'esgota en l'àmbit eròtic, sinó que fun­ci­ona com a sinònim vul­gar de fer –o sigui, de fotre–, gai­rebé sem­pre vin­cu­lat a acci­ons no gaire agra­da­bles. A la pel·lícula Pa negre, quan l'Andreu és des­per­tat sense con­tem­pla­ci­ons, la seva pri­mera frase del dia és: “Què car­des?” A Bed and bre­ak­fast, Els Amics de les Arts també uti­lit­zen una de les accep­ci­ons no sexu­als del verb: “I els dos tin­dran aque­lla sen­sació de voler car­dar el camp / però s'espe­ra­ran i l'endemà encara esmor­za­ran.”

No car­deu el préssec i fins demà.