Embolic

Ini­ci­al­ment, aquest dic­ci­o­nari volia ser des­crip­tiu, però en alguns casos pot virar cap al pam­flet. Avui deixo que es mani­festi la meva ànima vin­tage. La soci­e­tat no es divi­deix entre homes i dones, entre dre­tes i esquer­res, entre lle­tres i ciències. No: la soci­e­tat es divi­deix entre els que lien i els que embo­li­quen. I jo –vull dei­xar-ho clar en el pri­mer paràgraf– sóc un ferm par­ti­dari dels que embo­li­quen.

L'argu­ment fonètic con­tra el verb liar ve a dir que en cas­tellà forma un dif­tong que als cata­la­no­par­lants ens costa fer, com en les parau­les Juan i Luis. L'argu­ment semàntic és que en català exis­teix un verb viu, que és embo­li­car, que no coin­ci­deix ben bé amb liar.

L'accepció més estesa d'embo­li­car és la de realçar un regal envol­tant-lo d'un paper vistós, sovint com­ple­tant la feina amb un llaç: “L'hi embo­lico o se l'endú posat?” Liar sol ser un verb nega­tiu, però embo­li­car pot ser bonic o lleig: aquest és el seu encant. Ens poden embo­li­car una ploma Mont­blanc de cinc-cents euros, però La Trinca can­tava: “Que trista és la vida / del fer­ro­vi­ari / que el pa s'embo­lica / amb paper de diari”

L'accepció nega­tiva és la que sovint se subs­ti­tu­eix per liar. Es poden embo­li­car –embu­llar– uns fils de modista, unes xar­xes de pes­ca­dor, el cor­dill d'un estel..., però el verb s'uti­litza sobre­tot en sen­tit metafòric. Fins i tot la gent que ignora el que és una troca sap que si s'embo­lica, senyal que les coses es com­pli­quen.

En els regals japo­ne­sos, la futi­li­tat del con­tin­gut con­trasta amb el luxe del que l'envolta. Roland Bart­hes, a L'empire des sig­nes, ja va obser­var que l'objecte de regal és la capsa, no pas el que conté. Els japo­ne­sos no tren­quen mai l'embol­call, sinó que gau­dei­xen de la volup­tu­o­si­tat de desem­bo­li­car-lo.

El temps també es pot embo­li­car –si amenaça tem­pesta–, i nosal­tres podem embo­li­car-nos en una cons­pi­ració. Ens podem ficar en un embo­lic, podem fer-nos un embo­lic i fins i tot ens podem car­re­gar d'embo­lics. Sal­va­dor Espriu parla de l'“embo­lic men­tal” d'Ari­adna, i Joan Vinyoli escriu: “Tu sols eres / un embo­lic de ser­pen­ti­nes / de colo­rai­nes” El més habi­tual, però, és apli­car la paraula a les rela­ci­ons sen­ti­men­tals il·lícites o irre­gu­lars con­si­de­ra­des de manera benèvola. Joan Fus­ter esmenta els “embo­lics ama­to­ris” de Cleòpatra, Llo­renç Villa­longa fa dir a un per­so­natge que està “can­sat d'embo­lics i de ser un banyut”. En la prosa vin­tage, ¿que no és bonic quan els per­so­nat­ges s'embo­li­quen amb una dona (o amb un home) com si fos una bufanda? És l'expressió que ve a subs­ti­tuir l'arti­ficiós “És com­pli­cat” de Face­book.

Encara que el verb liar està jugant molt bé les seves car­tes, l'embo­li­car es defensa prou bé. Hi ha motius per a l'espe­rança, ja que apa­reix en una cançó del grup més death metal del país i en una altra del grup més pas­tel. El pri­mer és Setge, que el con­juga en una estrofa con­fusa de la cançó Encara. El segon és Macedònia, que en la cançó Tar­ta­mu­de­jant diu: “Oh! M'he empa­nat! / Oh! M'he embo­li­cat!”

I embo­lica que fa fort.