Bona marca

Des que Ry Cooder i Wim Wenders van reivindicar, a finals dels anys noranta, tota una generació de grans músics cubans oblidats amb un disc i una pel·lícula documental memorables, Buena Vista Social Club s'ha convertit en una de les marques més consolidades de la world music. I és així perquè els músics de Buena Vista han fet molt bona feina, creant una plataforma que més enllà de les velles i magnífiques glòries mostra també símptomes de renovació, molt saludables en un context tan ampli com el de la música llatina, que en els últims anys ens han donat més decepcions que no pas alegries. Quan escoltes les versions que l'Orquesta Buena Vista Social Club i la “més bonica, la més sexy” Omara Portuondo fan de clàssics com ara Quizás, quizás, quizás i Dos Gardenias, no pots deixar de preguntar-te per què ja no es fan cançons com aquestes.

Els dotze músics de l'orquestra van sortir a escena poc després de les 10 de la nit: repartits per l'escenari, hi havia músics de la generació gloriosa del Buena Vista com ara Aguaje Ramos (trombó, veu i direcció) i un brillant trio de percussions, Alberto la Noche (bongos), Ángel Terry (congues) i Filiberto Sánchez (timbals), davant dels quals seien altres dos socis destacats del club, Barbarito Torres (llaüt) i Papi Oviedo, amb un impressionant vestit a joc amb el seu barret i un model ultramodern de tres, el fill cubà de la guitarra. El sector més jove de l'orquestra el completaven el pianista Rolando Luna, el contrabaixista Pedro Pablo i els cantants Carlos Calunga –que va mostrar uns notables coneixements de català– i l'exuberant Idania Valdés, més el trompetista Guajirito Mirabal, que va substituir el seu avui Guajiro d'una manera molt competent, al costat d'un altre històric, el també trompetista i ballarí eventual Luis Alemany. Amb aquest equip, res no podia anar malament: van sonar El carretero, El rincón caliente, Santa Lucía, la sempre efectiva Bemba colorá, cantada per Idania seguint el bon model de Celia Cruz; El carbonero i un possible himne per a la bombolla immobiliària: Cemento, ladrillo, arena. Al cap d'una hora, va arribar el gran moment: va sortir a escena Omara Portuondo, amb 81 anys i l'equilibri precari. Però quan va cantar 20 años, els dubtes van desaparèixer. La segona hora va ser imponent, amb els músics en perfecta sintonia, Omara esplèndida i divertida –ballant amb el seu “marit” Papi Oviedo com si s'haguessin de trencar en qualsevol moment–, i un Chan Chan per recordar Compay Segundo. Els músics van demanar aplaudiments per als tècnics, però també per als dos metges que els acompanyen en aquesta gira. “Ens prenen la pressió cada dia”, va aclarir Omara. El públic de Peralada va ballar i es va entregar a la màgia d'Omara, que va cantar tota sola un fragment d'Aquellas pequeñas cosas del seu estimat Serrat i al final va haver d'abandonar l'escenari gairebé forçada. Bonica i sexy, la recordarem sempre.