Llicenciat amb honors

Enri­que Bun­bury va posar diven­dres de cap per avall el Fes­ti­val de Cap Roig amb un con­cert abso­lu­ta­ment sublim. Un ser­vi­dor, que és segui­dor de fa anys d'aquest ara­gonès errant, no recorda un con­cert tant bro­dat i bri­llant en la història recent d'aquest mons­tre de la música. Bun­bury torna a estar en plena forma després del lleig que va fer als seus fans el 2005 amb una con­següent reti­rada tem­po­ral i el seu exili a Los Ange­les. Amb les piles car­re­ga­des, l'artista va por­tar als jar­dins de Cap Roig les cançons del seu nou tre­ball, Licen­ci­ado Can­ti­nas, una col·lecció de joies del reper­tori pana­me­ricà. El de diven­dres va ser el pri­mer i únic con­cert d'aquest estiu a Cata­lu­nya, i un dels qua­tre que ofe­rirà a l'Estat. L'espec­ta­cle el van obrir Los San­tos Ino­cen­tes, la banda que acom­pa­nya al can­tant durant la seva gira, amb el tema ins­tru­men­tal El mar, el cielo y tu. Bun­bury no es va fer espe­rar sobre l'esce­nari i els prop de 1.400 espec­ta­dors el van ova­ci­o­nar quan va començar a ento­nar la lle­tra de Llévame. “Aquesta nit és meva!”, va dir. Enfun­dat en un ves­tit jaqueta de color ver­mell amb bro­dats dau­rats fent el dibuix d'unes fla­mes i una cala­vera immensa a l'esquena, una camisa negra, amu­lets per tot arreu i unes botes amb taló i pun­xe­gu­des, va con­ti­nuar l'espec­ta­cle amb El soli­ta­rio, també del dar­rer disc. Bun­bury va fer embo­gir el públic –alguna fan fins i tot va recórrer mig pati de buta­ques per inten­tar sal­tar sobre l'esce­nari–, quan va començar a recu­pe­rar les peces De mayor (amb un inici fallit), La señorita her­ma­fro­dita i l'apoteòsica El extran­jero. “Espero que us agradi el reper­tori que us hem pre­pa­rat, escol­ta­reu cançons can­ti­ne­res melancòliques i també revo­lu­cionàries”, va adver­tir el can­tant. Després d'Ódiame, va tor­nar a recu­pe­rar el vell reper­tori, rela­xant una mica la vet­llada amb Una canción triste i No me lla­mes cariño. Però el rock va tor­nar un cop va fina­lit­zar la mexi­cana Ani­mas que no ama­nezca, amb Los habi­tan­tes, Sácame de aquí i Que ten­gas suer­te­cita, que va enllaçar desit­jant bonança per a tot­hom amb El día de mi suerte. Un cop pas­sat l'equa­dor del con­cert, va tocar el moment apoteòsic: Lady blue i De todo el mundo van ser dues cire­res d'un pastís que va arri­bar abans de les postres. Aquest moment hagués estat més orgàsmic si Adrià Puntí, que estava entre el públic, hagués sal­tat a l'esce­nari per acom­pa­nyar Bun­bury amb Sí, però el noi del veïnat de Salt em va comen­tar que ja hi havia pujat, però a la tarda i durant les pro­ves de so. Una llàstima. Les 25 cala­ve­res del micròfon de Bun­bury van tre­mo­lar amb els tres pri­mers bisos, El hom­bre del­gado que no fla­queará jamás, Por­que las cosas cam­bian i San Cosme i San Damián, en què va por­tar la veu a l'extrem més agut. Això s'aca­bava, i Bun­bury es va treure la camisa i va dei­xar al des­co­bert els tatu­at­ges d'Héroes del Silen­cio, per tor­nar al pas­sat més llunyà amb Infi­nito i Apu­esta por el rock and roll, i al més pro­per amb Bujías para el dolor.L'ara­gonès va cloure l'espec­ta­cle amb sua­vi­tat: Nunca se con­vence del todo a nadie de nada i Y al final, arren­cant llàgri­mes entre el públic: “Per­mite que te invite a la des­pe­dida (…) que te dedi­que la última línea (…) así en esta banda deci­mos adiós”.