Punyeta

Corre el rumor que el que li falta al català són parau­les vives que per­ta­nyin al regis­tre vul­gar. Però no és cert. Les parau­les hi són, només que tenen unes con­no­ta­ci­ons vin­tage que les allu­nyen de les gene­ra­ci­ons més joves. Com la paraula punyeta, que es manté viva des de fa dècades però que ha dei­xat de ser trendy.

La punyeta és tan vul­gar que Pom­peu Fabra no la va con­si­de­rar digna del seu dic­ci­o­nari. El Dic­ci­o­nari de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, en canvi, la inclou en l'accepció de molèstia o inu­ti­li­tat, i incor­pora unes quan­tes locu­ci­ons: anar-se'n a fer punye­tes (“fer malbé, des­a­parèixer”), fer la punyeta (“moles­tar, fas­ti­gue­jar”), enviar a fer punye­tes (“enge­gar algú de mala manera”). A la novel·la Míster Evasió, Blai Bonet escriu: “Davant d'ell ningú no podia dir punyeta, coi o parir.” Són tres parau­les que molts par­lants situ­a­rien a la franja de la fami­li­a­ri­tat, a tocar de la fron­tera del decòrum.

Les punye­tes eren els punys de les cami­ses dels advo­cats, magis­trats i jut­ges, fetes amb bro­dats i pun­te­tes (Joan F. Mira ha uti­lit­zat la paraula en aquest sen­tit). Fer-les era una feina lenta i difícil, i calia inver­tir-hi mol­tes hores. Per això, quan enge­guem algú a fer punye­tes, és com si el con­vidéssim a fer una acti­vi­tat d'aquesta mena, difi­cul­tosa i irre­lle­vant. Però si la paraula té aquesta fili­ació tan digna, per què es con­si­dera una gro­lle­ria pro­nun­ciar-la? Al final de l'entrada, el Dic­ci­o­nari Català-Valencià-Balear ens indica una altra direcció: fer-se la punyeta volia dir mas­tur­bar-se. El mateix sen­tit el tro­bem al Dic­ci­o­nari de renecs i parau­lo­tes de Pere Ver­da­guer. Enge­gar algú a fer punye­tes, doncs, pot tenir sig­ni­fi­cats prou dife­rents.

Als anys setanta, incloure aquesta paraula en cançons els donava un aire popu­lar, a vega­des revo­lu­ci­o­nari. La més popu­lar és sens dubte La galli­neta de Lluís Llach: “La galli­neta ha dit que prou, / ja no vull pon­dre cap més ou, / a fer punye­tes aquest sou / que fa tants anys que m'escla­vitza.” A la dècada següent, la Com­pa­nyia Elèctrica Dharma la va incloure a Fi de festa – La gent vol viure en pau: “Ai, la gent vol viure en pau / i a qua­tre des­gra­ci­ats no els hi dóna la gana / Són uns fills de puta aca­bats / Sem­pre foten la punyeta / Estats-Car­ro­nya! Bèsties de guerra!” En aquells matei­xos anys, el grup mares­menc N'Gai N'Gai can­tava la cançó Punye­tes, amb una tor­nada que feia: “Sem­pre el mateix, ja no em ve de nou / Només punye­tes i prou”, i lla­vors el cor s'hi afe­gia repe­tint “Punye­tes, són punye­tes”.

Amb els anys, la paraula ha per­dut bel·ligerància. Jordi Pujol i Soley, per exem­ple, la pro­nun­cia sovint. L'any 2008, Joan Mayol i Serra va publi­car un assaig de divul­gació ben seriós titu­lat Què punye­tes és la bio­di­ver­si­tat? La paraula va dei­xar de ser defi­ni­ti­va­ment mal­so­nant l'any següent, quan la il·lus­tra­dora Pilarín Bayés va publi­car el lli­bre Punyeta!: con­sells d'una àvia als seus néts.