Persecucions sense fi

Encara que en la memòria d'alguns cinèfils els viat­ges vir­tu­als a Mart de Des­a­fi­a­ment total sem­blin pro­pers, ja tenen vint-i-dos anys. Hollywood creu que les noves gene­ra­ci­ons no volen saber res del cinema del pas­sat i assu­mei­xen la idea que als vells èxits se'ls ha de ren­tar la cara i actu­a­lit­zar-los. Així, els efec­tes espe­ci­als deli­rants de Paul Ver­ho­e­ven són subs­tituïts per una atmos­fera car­re­gada cons­truïda a l'ombra de Blade Run­ner.

La base de la història, ins­pi­rada en un relat de Phi­lip K Dick, és apa­rent­ment la mateixa i parla d'un per­so­natge que es troba per­dut en un món en què la memòria ha estat trans­for­mada, en el qual els records del pas­sat han estats subs­tituïts per uns altres i on la noció d'on es troba allò veri­ta­ble­ment real es dilu­eix fins al punt que l'uni­vers més fami­liar pot con­ver­tir-se en un món sinis­tre en què l'amor és trans­forma en odi letal.

La vir­tut de la pel·lícula de Paul Ver­ho­e­ven radi­cava en el fet que sabia dosi­fi­car amb certa gràcia els deli­ris hiper­vi­o­lents amb la reflexió metafísica sobre les ten­si­ons entre mons vir­tu­als i reals. Len Wise­man, res­pon­sa­ble de la nova versió, és incapaç de poder com­pa­gi­nar acció amb reflexió i acaba rea­lit­zant una pel·lícula molt vis­tosa que s'esgota al cap de mitja hora de metratge. Després que Len Wise­man hagi mos­trat el món de la faula i hagi demos­trat que amb for­tes inver­si­ons es poden rea­lit­zar dis­senys de pro­ducció deli­rants, la pel·lícula es trans­forma en una mena de cacera entre el gat i la rata, en la qual l'acció resulta des­me­su­rada i el relat es dilu­eix sense saber cap­tar cap mena d'interès, on les acci­ons es repe­tei­xen inne­cessària­ment i on l'agi­li­tat nar­ra­tiva resulta una qui­mera. Total Recall és una mena de deliri fantàstic por­tat amb molt poca des­tresa i arti­cu­lat cap a una intriga que pro­gres­si­va­ment deixa de tenir cap mena d'interès per con­ver­tir-se en un seguit de per­se­cu­ci­ons en espera d'un pre­vi­si­ble desen­llaç.

En el fons sem­bla com si la pel·lícula fes seva la pròpia metàfora del conte de Phi­lip K Dick i es con­vertís en una mena d'implan­tació que pretén esbor­rar la vella memòria del film de Ver­ho­e­ven per con­ver­tir-se en un mal simu­la­cre.