cultura

Un món que es mou i atrapa realitats, il·lusions i prodigis

Amb una col·lecció creixent d'objectes, gravats, films, llibres, programes de mà i fotografies signades, el Museu del Cinema de Girona s'ha convertit en un dels més importants centres europeus d'estudi i difusió de la imatge amb una notable i reeixida vocació de servei a la ciutadania

Goo­gle en diu «explo­rar l'uni­vers a peu de car­rer», i cer­ta­ment les imat­ges que ofe­reix amb l'Street View per­me­ten visi­tar des del sofà de casa i amb l'ordi­na­dor damunt les cames, per exem­ple, les ciu­tats del pla­neta més impor­tants, els seus car­rers, esglésies, gale­ries comer­ci­als, cen­tres d'art, res­tau­rants i llocs de con­ven­ci­ons i nego­cis, a més de les mera­ve­lles cons­truïdes per la natura. Res no s'escapa, segu­ra­ment ni nosal­tres men­tre ens hi anem pas­se­jant, de la colos­sal pupil·la del satèl·lit a l'aguait. Però retro­ce­dim una mica en el temps per plan­te­jar una pre­gunta: quina relació hi ha entre el penúltim enginy del famós cer­ca­dor de l'era cibernètica i la caixa òptica, un popu­lar espec­ta­cle de fira que més o menys durant un segle, del 1750 al 1860, va faci­li­tar el viatge dels habi­tants euro­peus pels més sug­ges­tius racons del mapa, sense neces­si­tat d'aban­do­nar el lloc on havien nas­cut? Doncs, sen­zi­lla­ment, la que esta­bleix la humana curi­o­si­tat per conèixer indrets nous i trans­cen­dir els con­fins de l'àmbit quo­tidià. Una res­posta que el Museu del Cinema de Girona ens con­vida a des­co­brir tot fent un recor­re­gut per la interes­sant expo­sició Veure el món per un forat (oberta fins al 27 de gener del 2013), que recu­pera i explica amb tots els detalls l'impor­tant paper que va tenir aquell inci­pi­ent mitjà de comu­ni­cació visual en la soci­e­tat del seu temps.

A l'inte­rior de la caixa d'òptica, s'hi col·locava un gra­vat amb una imatge (vista òptica) de París, Roma, Lon­dres, Sant Peters­burg, Venècia, o de monu­ments antics i parat­ges exòtics, o de guer­res, incen­dis i altres catàstro­fes, o de coro­na­ci­ons de reis i tota mena de pro­di­gis i fabu­la­ci­ons mitològiques, una imatge con­tem­plada a través d'un o diver­sos ori­fi­cis que tenien una lent encas­tada. La pèrdua de tota referència externa –en fixar la vista dins de l'apa­rell el camp de visió que­dava reduït al gra­vat en qüestió– així com la pro­fun­di­tat acon­se­guida per la pers­pec­tiva del dibuix feien la sen­sació als espec­ta­dors de tro­bar-se dins l'esce­nari obser­vat, com si hi hagues­sin estat trans­por­tats per art de màgia, de manera que no és estrany l'èxit que va obte­nir l'invent en una època en què la majo­ria de la gent era anal­fa­beta i no solia des­plaçar-se més enllà de la seva comarca, com recorda Jordi Pons, direc­tor del museu i comis­sari de la mos­tra jun­ta­ment amb Montse Puig­de­vall. En aquest món que es mou i atrapa pro­di­gis entre la ciència i el mis­teri, la tècnica i la màgia, en una sovint indes­tri­a­ble amal­gama de rea­li­tat i ficció, per ell la con­clusió és clara: les con­di­ci­ons de vida han can­viat molt, el progrés ha por­tat la foto­gra­fia, el cinema, la tele­visió, inter­net, i les for­mes de tras­pas­sar fron­te­res esde­ve­nen quasi il·limi­ta­des, però en el fons les per­so­nes es con­ti­nuen reco­nei­xent en l'ances­tral vocació per saber, per mirar i ser mira­des i per inse­rir-se en el relat que dóna sig­ni­fi­cació a la seva existència.

Pre­ci­sa­ment, si ara ens tro­bem a l'antiga Casa de les Aigües, un remo­de­lat edi­fici de final del XIX que des del 8 d'abril del 1998 és la seu del Museu del Cinema de Girona, és també gràcies a l'espe­rit inquiet, inves­ti­ga­dor i tenaç del cine­asta empor­danès Tomàs Mallol, que durant tres dècades va aple­gar una de les col·lec­ci­ons més impor­tants d'Europa, i única a l'Estat espa­nyol, sobre 400 anys de l'evo­lució de la història de la imatge, fins a con­for­mar un iti­ne­rari fas­ci­nant a través de la tècnica i de l'espec­ta­cle que tran­sita des de les ombres xine­ses fins a l'eclosió del setè art. L'Ajun­ta­ment de Girona va tenir l'ull i l'habi­li­tat d'adqui­rir aquest impres­si­o­nant lle­gat amb el com­promís d'expo­sar-lo per­ma­nent­ment i de crear un espai de par­ti­ci­pació científica, cul­tu­ral i lúdica al ser­vei de la ciu­ta­da­nia que amb el temps s'ha con­ver­tit en un molt con­cor­re­gut cen­tre de dina­mit­zació del món del cinema a par­tir d'una pro­gra­mació con­ti­nu­ada d'acti­vi­tats i ser­veis adreçats a un públic molt ampli que inclou de manera des­ta­cada el ves­sant edu­ca­tiu.

Per Mallol, la lec­tura del lli­bre La arque­o­logía del cine de C.W. Ceram (Edi­ci­o­nes Des­tino, 1965) va ser deci­siva quant a l'estudi i la recerca del seu mate­rial a finals dels sei­xanta. L'entu­si­asme i encert demos­trats –un estricte cri­teri científic i històric– el col·loquen a l'altura dels grans com­pi­la­dors del segle XX, com ara Will Day (Lon­dres, 1873-1936), Henri Lan­glois (Esmirna 1914-París 1977) i Maria Adri­ana Prolo (Romag­nano Ses­sia 1908-1988), de manera que avui Girona com­pe­teix pel que fa a l'exhi­bició d'objec­tes rela­ci­o­nats amb el pre­ci­nema i el cinema dels pri­mers temps amb ins­ti­tu­ci­ons del nivell de la Cinémathèque Française i del Museo Nazi­o­nale del Cinema de Torino. La col·lecció Tomàs Mallol es com­pon d'unes vint mil uni­tats repar­ti­des entre apa­rells i els seus acces­so­ris, docu­ments amb imat­ges fixes (foto­gra­fies, car­tells, gra­vats, dibui­xos i pin­tu­res), dife­rents tipus de films i una bibli­o­teca amb més de set-cents lli­bres i revis­tes. La immensa majo­ria de les peces, en molt bon estat de con­ser­vació, se situen entre la segona mei­tat del segle XVIII i el pri­mer terç del segle XX, si bé n'hi ha de molt sin­gu­lars i d'una anti­gor més remun­tada.

Si ens pas­se­gem pel museu, seguint les línies bàsiques amb què Mallol va rea­lit­zar el seu recull, ens tro­bem amb tot un seguit d'ele­ments i objec­tes per a la pro­jecció rela­ci­o­nats amb el tea­tre d'ombres xine­ses i la llan­terna màgica; amb apa­rells que gene­ren una il·lusió de movi­ment en les imat­ges dibui­xa­des; amb d'altres que cap­ten imat­ges fixes de la rea­li­tat a través de la càmera obs­cura i la seva visu­a­lit­zació mit­jançant cai­xes òpti­ques; amb peces vin­cu­la­des a la foto­gra­fia i a la seva evo­lució tècnica; amb càmeres, pro­jec­tors i acces­so­ris dels pri­mers vint-i-cinc anys de cinema, comp­tats a par­tir de la pre­sen­tació del cine­matògraf dels ger­mans Lumière, el 28 de desem­bre del 1895 al Salon Indien del Gran Café de París. Els noms de pio­ners com ara Lumière, Méliès, Edi­son, Muy­bridge, Marey, Rey­naud, Skla­da­nowsky, entre d'altres, i segu­ra­ment més cone­guts com els que bri­llen a la llum que ben aviat expan­di­ria l'star sys­tem a les pan­ta­lles d'arreu, for­men part de l'èpica de la cre­ació d'un gènere nou que avançaria i es rein­ven­ta­ria com a art i espec­ta­cle amb suc­ces­si­ves millo­res tècni­ques i nar­ra­ti­ves durant tot el segle XX i fins avui, en què es troba immers en un acce­le­rat procés de canvi. Tot ple­gat es pot con­sul­tar a http://​www.​mus​eude​lcin​ema.​cat. Es tracta d'un web temàtic molt didàctic i com­plet que informa pun­tu­al­ment de les contínues acti­vi­tats que s'orga­nit­zen en aquest equi­pa­ment muni­ci­pal, mol­tes vega­des en col·labo­ració amb altres enti­tats i asso­ci­a­ci­ons de la ciu­tat per fer pos­si­ble expo­si­ci­ons tem­po­rals, rea­lit­zar cur­sos i tallers molt diver­sos per al públic interes­sat, obrir espais per a nous cre­a­dors o pro­jec­tar docu­men­tals sobre la igual­tat de gènere i el res­pecte als drets humans. En el web es deta­llen també els ser­veis exis­tents a més del pro­grama edu­ca­tiu (vide­o­teca, bibli­o­teca i heme­ro­teca ober­tes al públic, semi­nari bien­nal amb inves­ti­ga­dors i espe­ci­a­lis­tes inter­na­ci­o­nals...). Es tracta, segons res­salta Jordi Pons, de «man­te­nir una estreta vin­cu­lació amb el tei­xit cívic de Girona i anar sumant en pro­pos­tes i en qua­li­tat».

Que el Museu del Cinema ha anat arre­lant en pres­tigi, ho revela l'impor­tant nom­bre de dona­ci­ons rebu­des en els últims anys i que con­fi­gu­ren qua­tre col·lec­ci­ons afe­gi­des a l'ori­gi­nal: la Jaume Brossa, 91 foto­gra­fies d'actors i actrius del cinema mut de Hollywood; l'Alfred Barrós Allué, 14.000 foto­gra­fies pro­mo­ci­o­nals de pel·lícules i actors i actrius de cinema del 1917 al 1965; la Vicenç Arroyo, 4.000 foto­gra­fies, la majo­ria sig­na­des, d'actors i actrius, des dels anys vint fins a l'actu­a­li­tat, i la Ribas Mateos, 2.621 pro­gra­mes de mà datats entre 1927 i 1950 que cor­res­po­nen, molts d'ells, a cine­mes giro­nins de l'època com el Modern, l'Albéniz, el Gran Via i el Coli­seu.

MUSEU DEL CINEMA
Any d'inauguració.
1998
ADREÇA.
Carrer Sèquia, 1, en un edifici remodelat de finals del XIX conegut com la Casa de les Aigües.
funció.
Afavorir la comprensió i l'educació de la història de la imatge en moviment i del cinema.
col·lecció tomàs mallol.
Objectes
i aparells de precinema i de cinema dels primers temps.

Una oferta per a cada nivell educatiu

Si tot museu és, independentment de la temàtica, una àmplia vitrina que dóna a conèixer diferents vicissituds de la història, a l'antiga Casa de les Aigües de Girona l'exhibició permanent de la col·lecció de Tomàs Mallol, així com les diferents exposicions temporals i les activitats de tota mena que s'hi organitzen, compleixen a bastament aquest propòsit. N'és una mostra indicativa el nombre important d'usuaris de l'equipament: 66.212 el 2011, dels quals 20.000 ho són del servei educatiu, que va incrementant la seva incidència entre els escolars de les comarques gironines però també d'altres àmbits: comarques barcelonines i Catalunya del Nord.

Segons s'explica en el web del museu, el servei educatiu disposa d'un ampli programa d'activitats vinculades als continguts curriculars de les diferents àrees i dirigides a alumnes de totes les edats: educació infantil; cicle inicial, mitjà i superior de l'educació primària; educació secundària obligatòria; batxillerat; cicles formatius i educació especial. Les propostes tenen com a objectiu potenciar el vessant didàctic de la visita escolar al museu i treballar la seva vinculació amb l'escola. Tot plegat contribueix a desvetllar el coneixement, l'interès i l'estima per una de les més populars formes d'art.

Així, si ens fixem en els diferents itineraris de la programació, hi trobem tallers que treballen la funció tècnica i narrativa dels aparells i espectacles visuals que van fer possible l'aparició del cinema, d'altres que ajuden a interpretar els missatges que transmeten les imatges, que conviden a descobrir la relació entre música i cinema, que treballen contes de la literatura europea i aràbiga a través del cinema mut, que ensenyen a expressar el cos imitant Charlot, que permeten crear les pròpies vistes documentals de la ciutat de Girona inspirades en l'experiència dels germans Lumière, que se centren en les tècniques de representació tridimensional de la realitat... entre una àmplia gamma d'activitats. El museu disposa també d'una maleta didàctica que conté les primeres seqüències d'animació d'imatges de la història amb la qual els monitors es desplacen als centres que ho sol·liciten.

Més enllà de l'àmbit escolar, el museu ofereix un casal d'estiu per a nens de 8 a 12 anys i un altre per a joves de 13 a 17; els organitza l'associació Clac i aquest estiu ha arribat a la desena edició. Durant el mes de juliol uns vint nois i noies van participar en l'elaboració del curtmetratge Camins trencats responsabilitzant-se de totes les seves fases creatives: guió, localitzacions d'escenaris, gravació, direcció, interpretació i muntatge. La pel·lícula, que narra les trifulgues d'un grup d'adolescents a la recerca del seu futur, es va projectar al cinema Truffaut el 13 de setembre.

Apassionat, creatiu i molt perseverant

La col·lecció d'aparells de precinema i cinema dels primers temps considerada la més important de l'Estat espanyol i una de les més rellevants d'Europa va ser iniciada als anys seixanta per Tomàs Mallol i Deulofeu (Sant Pere Pescador, 1923), un empordanès tocat pel do de la creativitat, la investigació i la perseverança que amb el temps esdevindria un autèntic apassionat per la cultura de la imatge en les seves més diverses modalitats. De nen, ja apuntava maneres: als vuit anys va construir un projector amb el qual entretenia les vetllades de familiars i amics. Va estudiar enginyeria tècnica a L'Escola Industrial de Barcelona i després de la guerra va treballar de fotògraf i publicista. El 1956 va realitzar la seva primera pel·lícula, El pastor de can sopa, única incursió al cinema professional com a director de fotografia en la coproducció italoespanyola Su propio destino. Les dependències i servituds patides el van fer continuar com a cineasta amateur deixant la seva firma en obres com ara L'Empordà (1957), Mástiles (1963), Instante (1967), Daguerre i jo (1969), Poca cosa sabem (1972), Negre i Vermell (1973) i Homenatge (1975), entre d'altres (del 1957 al 1977 va fer 31 curts). A la meitat dels anys seixanta se li va despertar la intensa vocació de col·leccionista, que més endavant permetria l'obertura del Museu del Cinema de Girona. Ha estat reconegut amb la Creu de Sant Jordi i és soci d'honor de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.