Un món que es mou i atrapa realitats, il·lusions i prodigis

Goo­gle en diu «explo­rar l'uni­vers a peu de car­rer», i cer­ta­ment les imat­ges que ofe­reix amb l'Street View per­me­ten visi­tar des del sofà de casa i amb l'ordi­na­dor damunt les cames, per exem­ple, les ciu­tats del pla­neta més impor­tants, els seus car­rers, esglésies, gale­ries comer­ci­als, cen­tres d'art, res­tau­rants i llocs de con­ven­ci­ons i nego­cis, a més de les mera­ve­lles cons­truïdes per la natura. Res no s'escapa, segu­ra­ment ni nosal­tres men­tre ens hi anem pas­se­jant, de la colos­sal pupil·la del satèl·lit a l'aguait. Però retro­ce­dim una mica en el temps per plan­te­jar una pre­gunta: quina relació hi ha entre el penúltim enginy del famós cer­ca­dor de l'era cibernètica i la caixa òptica, un popu­lar espec­ta­cle de fira que més o menys durant un segle, del 1750 al 1860, va faci­li­tar el viatge dels habi­tants euro­peus pels més sug­ges­tius racons del mapa, sense neces­si­tat d'aban­do­nar el lloc on havien nas­cut? Doncs, sen­zi­lla­ment, la que esta­bleix la humana curi­o­si­tat per conèixer indrets nous i trans­cen­dir els con­fins de l'àmbit quo­tidià. Una res­posta que el Museu del Cinema de Girona ens con­vida a des­co­brir tot fent un recor­re­gut per la interes­sant expo­sició Veure el món per un forat (oberta fins al 27 de gener del 2013), que recu­pera i explica amb tots els detalls l'impor­tant paper que va tenir aquell inci­pi­ent mitjà de comu­ni­cació visual en la soci­e­tat del seu temps.

A l'inte­rior de la caixa d'òptica, s'hi col·locava un gra­vat amb una imatge (vista òptica) de París, Roma, Lon­dres, Sant Peters­burg, Venècia, o de monu­ments antics i parat­ges exòtics, o de guer­res, incen­dis i altres catàstro­fes, o de coro­na­ci­ons de reis i tota mena de pro­di­gis i fabu­la­ci­ons mitològiques, una imatge con­tem­plada a través d'un o diver­sos ori­fi­cis que tenien una lent encas­tada. La pèrdua de tota referència externa –en fixar la vista dins de l'apa­rell el camp de visió que­dava reduït al gra­vat en qüestió– així com la pro­fun­di­tat acon­se­guida per la pers­pec­tiva del dibuix feien la sen­sació als espec­ta­dors de tro­bar-se dins l'esce­nari obser­vat, com si hi hagues­sin estat trans­por­tats per art de màgia, de manera que no és estrany l'èxit que va obte­nir l'invent en una època en què la majo­ria de la gent era anal­fa­beta i no solia des­plaçar-se més enllà de la seva comarca, com recorda Jordi Pons, direc­tor del museu i comis­sari de la mos­tra jun­ta­ment amb Montse Puig­de­vall. En aquest món que es mou i atrapa pro­di­gis entre la ciència i el mis­teri, la tècnica i la màgia, en una sovint indes­tri­a­ble amal­gama de rea­li­tat i ficció, per ell la con­clusió és clara: les con­di­ci­ons de vida han can­viat molt, el progrés ha por­tat la foto­gra­fia, el cinema, la tele­visió, inter­net, i les for­mes de tras­pas­sar fron­te­res esde­ve­nen quasi il·limi­ta­des, però en el fons les per­so­nes es con­ti­nuen reco­nei­xent en l'ances­tral vocació per saber, per mirar i ser mira­des i per inse­rir-se en el relat que dóna sig­ni­fi­cació a la seva existència.

Pre­ci­sa­ment, si ara ens tro­bem a l'antiga Casa de les Aigües, un remo­de­lat edi­fici de final del XIX que des del 8 d'abril del 1998 és la seu del Museu del Cinema de Girona, és també gràcies a l'espe­rit inquiet, inves­ti­ga­dor i tenaç del cine­asta empor­danès Tomàs Mallol, que durant tres dècades va aple­gar una de les col·lec­ci­ons més impor­tants d'Europa, i única a l'Estat espa­nyol, sobre 400 anys de l'evo­lució de la història de la imatge, fins a con­for­mar un iti­ne­rari fas­ci­nant a través de la tècnica i de l'espec­ta­cle que tran­sita des de les ombres xine­ses fins a l'eclosió del setè art. L'Ajun­ta­ment de Girona va tenir l'ull i l'habi­li­tat d'adqui­rir aquest impres­si­o­nant lle­gat amb el com­promís d'expo­sar-lo per­ma­nent­ment i de crear un espai de par­ti­ci­pació científica, cul­tu­ral i lúdica al ser­vei de la ciu­ta­da­nia que amb el temps s'ha con­ver­tit en un molt con­cor­re­gut cen­tre de dina­mit­zació del món del cinema a par­tir d'una pro­gra­mació con­ti­nu­ada d'acti­vi­tats i ser­veis adreçats a un públic molt ampli que inclou de manera des­ta­cada el ves­sant edu­ca­tiu.

Per Mallol, la lec­tura del lli­bre La arque­o­logía del cine de C.W. Ceram (Edi­ci­o­nes Des­tino, 1965) va ser deci­siva quant a l'estudi i la recerca del seu mate­rial a finals dels sei­xanta. L'entu­si­asme i encert demos­trats –un estricte cri­teri científic i històric– el col·loquen a l'altura dels grans com­pi­la­dors del segle XX, com ara Will Day (Lon­dres, 1873-1936), Henri Lan­glois (Esmirna 1914-París 1977) i Maria Adri­ana Prolo (Romag­nano Ses­sia 1908-1988), de manera que avui Girona com­pe­teix pel que fa a l'exhi­bició d'objec­tes rela­ci­o­nats amb el pre­ci­nema i el cinema dels pri­mers temps amb ins­ti­tu­ci­ons del nivell de la Cinémathèque Française i del Museo Nazi­o­nale del Cinema de Torino. La col·lecció Tomàs Mallol es com­pon d'unes vint mil uni­tats repar­ti­des entre apa­rells i els seus acces­so­ris, docu­ments amb imat­ges fixes (foto­gra­fies, car­tells, gra­vats, dibui­xos i pin­tu­res), dife­rents tipus de films i una bibli­o­teca amb més de set-cents lli­bres i revis­tes. La immensa majo­ria de les peces, en molt bon estat de con­ser­vació, se situen entre la segona mei­tat del segle XVIII i el pri­mer terç del segle XX, si bé n'hi ha de molt sin­gu­lars i d'una anti­gor més remun­tada.

Si ens pas­se­gem pel museu, seguint les línies bàsiques amb què Mallol va rea­lit­zar el seu recull, ens tro­bem amb tot un seguit d'ele­ments i objec­tes per a la pro­jecció rela­ci­o­nats amb el tea­tre d'ombres xine­ses i la llan­terna màgica; amb apa­rells que gene­ren una il·lusió de movi­ment en les imat­ges dibui­xa­des; amb d'altres que cap­ten imat­ges fixes de la rea­li­tat a través de la càmera obs­cura i la seva visu­a­lit­zació mit­jançant cai­xes òpti­ques; amb peces vin­cu­la­des a la foto­gra­fia i a la seva evo­lució tècnica; amb càmeres, pro­jec­tors i acces­so­ris dels pri­mers vint-i-cinc anys de cinema, comp­tats a par­tir de la pre­sen­tació del cine­matògraf dels ger­mans Lumière, el 28 de desem­bre del 1895 al Salon Indien del Gran Café de París. Els noms de pio­ners com ara Lumière, Méliès, Edi­son, Muy­bridge, Marey, Rey­naud, Skla­da­nowsky, entre d'altres, i segu­ra­ment més cone­guts com els que bri­llen a la llum que ben aviat expan­di­ria l'star sys­tem a les pan­ta­lles d'arreu, for­men part de l'èpica de la cre­ació d'un gènere nou que avançaria i es rein­ven­ta­ria com a art i espec­ta­cle amb suc­ces­si­ves millo­res tècni­ques i nar­ra­ti­ves durant tot el segle XX i fins avui, en què es troba immers en un acce­le­rat procés de canvi. Tot ple­gat es pot con­sul­tar a http://​www.​mus​eude​lcin​ema.​cat. Es tracta d'un web temàtic molt didàctic i com­plet que informa pun­tu­al­ment de les contínues acti­vi­tats que s'orga­nit­zen en aquest equi­pa­ment muni­ci­pal, mol­tes vega­des en col·labo­ració amb altres enti­tats i asso­ci­a­ci­ons de la ciu­tat per fer pos­si­ble expo­si­ci­ons tem­po­rals, rea­lit­zar cur­sos i tallers molt diver­sos per al públic interes­sat, obrir espais per a nous cre­a­dors o pro­jec­tar docu­men­tals sobre la igual­tat de gènere i el res­pecte als drets humans. En el web es deta­llen també els ser­veis exis­tents a més del pro­grama edu­ca­tiu (vide­o­teca, bibli­o­teca i heme­ro­teca ober­tes al públic, semi­nari bien­nal amb inves­ti­ga­dors i espe­ci­a­lis­tes inter­na­ci­o­nals...). Es tracta, segons res­salta Jordi Pons, de «man­te­nir una estreta vin­cu­lació amb el tei­xit cívic de Girona i anar sumant en pro­pos­tes i en qua­li­tat».

Que el Museu del Cinema ha anat arre­lant en pres­tigi, ho revela l'impor­tant nom­bre de dona­ci­ons rebu­des en els últims anys i que con­fi­gu­ren qua­tre col·lec­ci­ons afe­gi­des a l'ori­gi­nal: la Jaume Brossa, 91 foto­gra­fies d'actors i actrius del cinema mut de Hollywood; l'Alfred Barrós Allué, 14.000 foto­gra­fies pro­mo­ci­o­nals de pel·lícules i actors i actrius de cinema del 1917 al 1965; la Vicenç Arroyo, 4.000 foto­gra­fies, la majo­ria sig­na­des, d'actors i actrius, des dels anys vint fins a l'actu­a­li­tat, i la Ribas Mateos, 2.621 pro­gra­mes de mà datats entre 1927 i 1950 que cor­res­po­nen, molts d'ells, a cine­mes giro­nins de l'època com el Modern, l'Albéniz, el Gran Via i el Coli­seu.