Les voltes que dóna la vida

Per ori­en­tar els espec­ta­dors, els pro­gra­mes del fes­ti­val Tem­po­rada Alta encapçalen la infor­mació de cada espec­ta­cle amb una sèrie de lle­tres: t de tea­tre, m de música, d de dansa... En aquests temps de trans­ver­sa­li­tat, molts dels espec­ta­cles que es pre­sen­ten al fes­ti­val no en tenen prou amb una lle­tra: no són només t, ni només d.

Per exem­ple, Hans was Heiri, de Zim­mer­mann & De Per­rot, s'intenta defi­nir amb la suma de qua­tre lle­tres: c, d, m, i. O sigui: circ, dansa, música i una i d'inter­na­ci­o­nal. La suma es queda curta, perquè aquest és també un excel·lent espec­ta­cle de tea­tre (t) visual, ideal per al públic fami­liar (f) sinó fos per alguna deli­rant escena ero­ti­co­fes­tiva, i també hi tro­baríem ras­tres d'altres llen­guat­ges artístics, així que pot­ser neces­si­taríem també el + que cor­res­pon a “altres”.

En rea­li­tat, no importa exces­si­va­ment com cal clas­si­fi­car el quart espec­ta­cle con­ce­but pels suïssos Dimi­tri de Per­rot i Mar­tin Zim­mer­mann des del 2006. El públic que, diven­dres i dis­sabte pas­sat, va omplir el Tea­tre Muni­ci­pal de Girona, en l'estrena de Hans was Heiri a l'Estat espa­nyol, sim­ple­ment es va dei­xar por­tar ale­gre­ment per tota una orgia de movi­ments sor­pre­nents, dinàmics, ver­ti­gi­no­sos, de vega­des harmònics, també frenètics... Bona part de l'acció es desen­vo­lupa al vol­tant d'una gran caixa amb qua­tre com­par­ti­ments qua­drats que ocupa bona part de l'esce­nari i, de tant en tant, comença a donar vol­tes, tras­to­cant la quo­ti­di­a­ni­tat dels seus habi­tants, que van can­vi­ant d'habi­ta­cle, sovint que­den cap­gi­rats o rep­ten per les pen­dents, sur­ten a l'exte­rior, es que­den pen­jats com un Harold Lloyd qual­se­vol... Tots aca­ben en una sessió de medi­tació amb guru inclòs, bus­cant un equi­li­bri impos­si­ble. Un discjòquei va dis­pa­rant música des d'un racó i les dan­ses i les con­tor­si­ons dei­xen boca­ba­dats els espec­ta­dors. Gai­rebé sense parau­les, la troupe suïssa ens fan riure sobre nosal­tres matei­xos i la nos­tra ambició de ser dife­rents, quan en rea­li­tat, si fa no fa, a tots ens fan moure les matei­xes coses.