Sobre la necròpolis i la Tabacalera

El cardenal Vidal i Barraquer, tant ben biografiat per l'espluguí Ramon Muntanyola, va tenir unes qualitats que foren determinants per al salvament del nostre patrimoni. A banda de la seva ferma catalanitat, i home de pau en temps de guerra (en contrast amb el «veí» cardenal Gomà, de la Riba, i gran ideòleg de la «Cruzada» de Franco a la guerra de 1936-39), aquest prelat de Cambrils tingué el gran encert de cridar a Tarragona els homes més idonis perquè treballessin en diversos camps de l'immens patrimoni de l'arxidiòcesi. En el camp dels arxius i documents històrics de l'arxidiòcesi, molts d'aquests abandonats en velles parròquies, el cardenal va cridar un gran arxiver: mossèn Sanç Capdevila, nascut a la vila segarrenca de Maldà. Així, cap a 1922, es creà l'arxiu històric arxidiocesà de Tarragona. La seva creació va ser providencial, ja que va evitar la destrucció d'una enorme quantitat d'arxius parroquials, que de ben segur que haguessin desaparegut sota les flames del juliol de 1936. L'arxiver Capdevila, mentrestant, treballà infatigablement en la classificació dels documents i en la publicació de diversos llibres.

Però l'article d'avui se centra en un dels cementiris romans i tardoromans més grans i importants de l'imperi. Creiem que només a la ciutat provençal d'Arles (amb unes instal·lacions i un museu modèlics, que els tècnics tarragonins segur que coneixen), podem trobar un cementiri amb l'extensió, riquesa arqueològica i artística semblants. La història de la necròpolis és (o hauria de ser) ben coneguda. En començar les obres de construcció de la Fàbrica de Tabacs, al principi dels anys 20 del segle XX, a tocar del Francolí, van aparèixer les restes d'aquesta formidable necròpolis. Un cop més, Vidal i Barraquer va cridar el millor arqueòleg: Joan Serra Vilaró, nat a Cardona el 1879 i, per tant, home vingut del país dels bandolers, trabucaires, carlins, arrauxats i profundament patriotes. Si no anem errats, la construcció de la fàbrica va començar el 1923, i va acabar el 1926. Prego que em corregiu. Mentrestant, l'arqueòleg (nomenat canonge el 1940) anava treballant rigorosament. Finalment, la companyia de tabacs va cedir un terreny central, on Serra Vilaró hi construí un museu que acollí els fabulosos i artístics sarcòfags –tant pagans com cristians– , que són d'una admiració formidable. A la necròpolis –conservada in situ– hi ha tots els tipus d'enterraments dels quals tenien costums els romans al llarg del temps. Però clar, hi han aparegut una munió d'objectes arqueològics, molts dels quals preciosos (la tendra i preciosa nina articulada, un dels símbols tarragonins, algun mosaic cristià bellíssim), joies, monedes, etc. Serra Vilaró mateix va presentar diverses memòries sobre les seves excavacions. Morí el 1969, i fou enterrat a la mateixa metròpoli.

Fa molt temps que la necròpolis, tancada, es va deteriorant. Ara, Tabacalera ha tancat i s'obren noves perspectives. Malauradament, però, pel que sé, s'ha pres una decisió equivocada: traslladar el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona als terrenys de la Necròpolis, i crear un potent pol turístic del món romà, ben allunyat del que és l'habitual: l'amfiteatre, el circ i el pretori. El Museu no s'hauria de moure d'on és. Convenientment modernitzat, té valor simbòlic: els germans Escipions, la nostra civilització romana, vingueren per mar, i tot això s'hauria d'explicar molt bé, sobretot als nostres infants. El mar és el bressol de la nostra llengua, el nostre dret, els conceptes filosòfics del pensament grec, l'obra pública… la nostra manera de ser. Crec que sota els obsolets edificis de Tabacalera, apareixeran un munt de noves restes. Per si mateixa, la Necròpolis és un gra conjunt, amb un gran museu.