cultura

centenaris

Una exposició fa tornar a casa l'oblidat Josep M. Corredor

El Museu d'Història de al Ciutat recordarà a l'abril la trajectòria humana i professional del mestre i assagista gironí, secretari de Pau Casals a l'exili i traductor a l'ONU

L'opor­tuna ree­dició, tot just la ter­cera en llen­gua cata­lana en cin­quanta-cinc anys, de les Con­ver­ses amb Pau Casals (Edi­ci­ons de la Ela Gemi­nada) ja seria una bona ocasió per recor­dar la per­sona que es va encar­re­gar de trans­criure-les i difon­dre-les a tot el món: l'encara mal cone­gut Josep M. Cor­re­dor (Girona, 1912-Per­pinyà, 1981), mes­tre, escrip­tor, assa­gista i tra­duc­tor exi­liat amb la guerra i de llarg recor­re­gut euro­peu. La coin­cidència amb el cen­te­nari del seu nai­xe­ment ha permès que la recu­pe­ració del seu lli­bre més popu­lar sigui el pri­mer pas d'una cele­bració que tindrà con­tinuïtat a la pri­ma­vera amb l'expo­sició, al Museu d'Història de la Ciu­tat, Josep Maria Cor­re­dor. De casa a Europa, que es podrà visi­tar del 4 d'abril al 3 de novem­bre del 2013. Comis­sa­ri­ada pel filòleg Fran­cesc Mon­tero i el pro­fes­sor de filo­so­fia i edi­tor de l'Ela Gemi­nada Oriol Pon­satí-Murlà, l'expo­sició pro­posa el des­co­bri­ment d'“un dels assa­gis­tes més impor­tants en llen­gua cata­lana del segle XX” i un dels més traduïts a pesar de ser tan obli­dat a casa seva, on la majo­ria igno­ren no només la seva llarga amis­tat amb Casals, sinó també el paper deci­siu que va tenir en la pro­moció de la subs­cripció popu­lar que va per­me­tre eri­gir la tomba d'Anto­nio Mac­hado a Cot­lliure, la seva impli­cació en l'orga­nit­zació dels Jocs Flo­rals a l'exili, en els fes­ti­vals musi­cals de Prada o en la fun­dació del Grup Ros­se­llonès d'Estu­dis Cata­lans, la seva conei­xença amb per­so­na­li­tats des­ta­ca­des del seu temps com ara María Zam­brano, Manuel de Azcárate, Car­les Riba, Pom­peu Fabra, Joa­quim Xirau o André Mal­raux, la seva tra­ducció pri­me­renca de Sar­tre o Gide al català, o la lúcida pers­pec­tiva que van pro­por­ci­o­nar-li els seus freqüents viat­ges des de Gine­bra arreu del món com a tra­duc­tor de les Naci­ons Uni­des i que va tras­lla­dar als seus lli­bres i a nom­bro­sos arti­cles periodístics, molts dels quals es van publi­car a Presència, El Punt i l'Avui. Com el mateix Casals, Cor­re­dor va eri­gir-se “en un tes­ti­moni de dig­ni­tat en la der­rota”, asse­gu­ren els comis­sa­ris de l'expo­sició, que es com­ple­men­tarà amb una lec­tura de tex­tos de l'escrip­tor i una petita mos­tra dels 52 exem­plars de les Con­ver­ses amb Pau Casals amb les guar­des dibui­xa­des a mà per l'artista Pep Admet­lla.

Des dels anys d'estudi a la Nor­mal, Cor­re­dor ja va des­ta­car per la seva con­versa loquaç, la seva vora­ci­tat lec­tora i la seva afició al fut­bol, que cana­lit­za­ria a l'equip del Girona amb el sobre­nom de Cor­radi. Mes­tre durant la República, va ampliar estu­dis a Madrid, on va coin­ci­dir amb Ortega i Gas­set, i Bar­ce­lona, fins que amb la der­rota repu­bli­cana es va exi­liar, pri­mer a Mont­pe­ller, i des de 1942, a Per­pinyà, a la uni­ver­si­tat de la qual obtin­dria el doc­to­rat amb una tesi sobre Joan Mara­gall que el 1959 gua­nya­ria el premi de bio­gra­fia Aedos. A mit­jan anys qua­ranta comença a freqüentar Pau Casals, paral·lela­ment al seu tre­ball com a tra­duc­tor per a l'ONU. A par­tir de 1977, es va esta­blir de nou a Girona, com a super­vi­sor pedagògic de l'ense­nya­ment del català. Sumit en una pro­funda depressió, es va lle­var la vida el 1981 a Per­pinyà. Entre les seves obres, des­ta­quen El món actual i el nos­tre país (1961), premi Josep Yxart d'assaig, De casa i d'Europa (1971), i Homes i situ­a­ci­ons (1976).

LA DATA

04.04.13
és el dia de la inauguració
de ‘De Casa a Europa', amb Francesc Montero i Oriol Ponsatí-Murlà com a comissaris

‘Una noblesa davant la qual tothom s'inclina'

“La fràgil humanitat sempre ha necessitat homes que salvessin el seu honor”, escriu Thomas Mann a la introducció de les Converses amb Pau Casals, i en efecte al llarg de les més de quatre-centes pàgines de transcripció de les trobades del músic amb el seu biògraf emergeix “l'artista que es manté incorruptible”. Cap dels seus contemporanis ignorava que la grandesa de Casals com a músic procedia de la simultània profunditat com a ésser humà, “una noble consciència davant la qual tothom s'inclina”, com diria Jean Sarrailh. No és estrany, doncs, que les Converses, publicades originalment en francès l'any 1955, tinguessin un ressò tan immediat i fossin traduïdes a quasi totes les llengües del món. En català, però, no van veure la llum fins al 1967, i des de llavors, només han conegut una reedició, el 1974. El filòleg Guillem Molla no pot sinó considerar una extravagància que els lectors catalans hagin estat privats d'aquest document extraordinari que finalment ha recuperat l' Ela Geminada, en una edició del mateix Molla que incorpora en apèndix cartes i fotografies inèdites.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.