feminitats
ada castells
Badar, parar l'orella, emborratxar-se
En un xat de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu, un alumne d'un taller fa un crit d'angoixa perquè no podrà llegir tots els llibres que ens estem recomanant. Passem d'Edgar Keret a Bel Olid, de Txèkhov a Serés... i enmig d'aquesta allau, l'home ens confessa que sap que per escriure bé ha de llegir molt, que aquesta és la clau, i que no tindrà temps. Ahhh, el temps!!! Quina creu. Sí que és cert que cal llegir, però l'adverbi molt em transporta a Orwell pur: una sala plena de gent arrenglerada devorant llibres, amb un rellotge immens damunt les seves closques i un Gran Germà que controla que no alcin els ulls del paper. Llegir no és cap activitat industrial i escriure, encara menys.
En l'escriptura cal constància, però, com en tota activitat creativa, també cal badar, passejar, navegar per internet, parar l'orella a les converses dels desconeguts, emborratxar-se, patir d'insomni, assumir l'austeritat, sentir, comprometre's amb una llengua.
Segur que Gorki, Tolstoi, Marguerite Duras, Charles Bukowski –per remetre'm a apassionats– no es demanaven si s'havia de llegir molt, poc o gens. Ho feien quan ho necessitaven, per escoltar el batec de la seva gent i sentir, en paraules de Joan Salvat-Papasseit, el JO dins del TOT. O, qui sap, per no morir de profund avorriment.