I després de Tàpies, què?
L'artista informalista va morir dimecres vinent farà un any. Ara, Catalunya ha de reorganitzar la seva cosmologia artística, més gran i plural del que no es pensa
En l'art no hi ha
un ‘star system' d'incidència popular com en el teatre, el cinema i la literatura
Amb la mort
de Tàpies, va morir una manera d'establir jerarquies en
l'art català
La mort d'Antoni Tàpies, farà un any aquest dimecres, no només va representar la pèrdua d'un artista d'una altura poc corrent; també, la desaparició d'una imatge totèmica que enaltia internacionalment l'orgull artístic català. Però aquest enlairament tan gran, a tocar dels núvols, també ha produït una gran ombra que ha difuminat el mapa creatiu català.
En l'univers de les arts visuals catalanes, el salt de popularitat entre Tàpies i la segona línia creativa va ser molt gran en vida del creador, amb artistes com ara Albert Ràfols-Casamada, Joan Hernàndez Pijuan i Josep Guinovart i els seus propis companys de Dau al Set com ara Joan Brossa i Modest Cuixart. Però morts els seus successors naturals abans que el mateix Tàpies, l'abisme s'ha fet més profund amb els artistes actuals per aquesta visió piramidal i monoteista que solem tenir els catalans envers els nostres creadors, especialment en el món de l'art.
Catalunya és terra d'artistes, però es caracteritza, paradoxalment, perquè aquest fet es desconeix a peu de carrer. No tenim un star system d'incidència popular com ja succeeix en el món del teatre, del cinema, i fins i tot la literatura. Esperem l'arribada d'un nou Tàpies, però el redemptor no arribarà. L'esdevenidor de l'art implica l'entronització democràtica d'un grapat d'artistes d'alta volada i que fa molts anys que fan carrera. Reconèixer-los en la seva diversitat seria un signe de la pluralitat artística que fa un país gran i com a referent de les següents generacions. Encara que sigui per matar el pare.
La relació de Catalunya amb els seus artistes és anòmala. Com és que els artistes catalans que han tingut retrospectives o exposicions d'importància al Macba (Carlos Pazos, Ignasi Aballí, Pep Agut...) o en altres institucions (Alfons Borrell al Tecla Sala, Toni Catany al MNAC...) no tenen un reconeixement popular més gran? En un país normalitzat, qualsevol artista que passa pel seu principal museu d'art contemporani agafa un prestigi i una difusió que no s'han donat a Catalunya quan un artista exposa al Macba. Només un artista com el mallorquí Miquel Barceló, omnipresent en els mitjans de comunicació, arrossega el públic general i incrementa les tan anhelades xifres d'assistència als centres d'art. En els últims anys, per bé que amb comptagotes, s'han recuperat noms fonamentals en l'art català dels últims 40 anys: Benet Rossell, Perejaume, Joan Rabascall, Àngels Ribé, Pere Noguera, Eugènia Balcells... Però encara queden noms tan fonamentals com ara Antoni Llena, Frederic Amat i Francesc Abad, i talents per reivindicar amb més força com ara Vicenç Viaplana, Joaquim Chancho i Sergi Aguilar, que no han tingut fins ara una gran retrospectiva amb tots els ets i uts.
Que l'esforç que les institucions han fet fins ara per donar a conèixer aquestes generacions d'artistes catalans no hagi reeixit en el públic general depèn de factors més extraartístics que una altra cosa. L'origen d'aquesta desafecció ja es troba en les escoles i en la falta d'una formació humanística i artística. També hem de tenir en compte un altre factor que no hi ajuda gaire: la falta d'un mercat artístic ferm, que la crisi econòmica ha acabat de rematar. Tot plegat provoca un panorama en què la xarxa entre institucions, artistes, el sistema educatiu i el mercat artístic està absolutament desconnectada.
La pluralitat dels grans artistes catalans és tan ampla com la mateixa diversitat de disciplines i tendències de l'art contemporani. Una varietat que encara eixamplen més les noves generacions de creadors: el tàndem Bestué-Vives com a descendents de la millor tradició de l'art conceptual català, Carles Congost en el terreny de la videocreació, Jordi Fulla i Gino Rubert en el camp de la pintura, i Jordi Alcaraz amb un art en la frontera de diversos mitjans.
Fins a quin a punt té sentit establir un cànon o star system de l'art català actual? Amb la mort de Tàpies, també va morir una manera determinada d'establir jerarquies en l'art català, que provenia, sens dubte, de la contundència de noms propis com ara Antoni Gaudí, Salvador Dalí, Joan Miró i el mateix Tàpies al llarg del segle XX. Amb la postmodernitat i la globalització es va acabar una manera, segurament parcial, de veure el món de l'art, segurament molt més diversa i rica que les visions acadèmiques que imperaven fins ara.
Un any després de la desaparició de Tàpies, caldrà veure si la desafecció que hi havia en vida del pintor entre el públic general i la seva obra continuarà. Veurem cues a la porta del MNAC per entrar a l'exposició de Tàpies, que preparen conjuntament la Fundació i el Museu de Montjuïc, com si hi hagués una mostra de Sorolla?
Una obra poètica que s'aguanta per fils
El crític Cirici Pellicer va descobrir Llena quan era caputxí. De manera intuïtiva, Llena estava fent una obra fràgil i pobra. Pintor i escultor, la seva és una obra silenciosa, aguantada per fils, que funciona tan bé en petit format com en gran, com en el cas de les seves escultures a Barcelona, David i Goliat i el Monument als castellers.
L'alimentació és art
Miralda és el rei de l'acció a gran escala. El seu nom quedarà associat per sempre a les espectaculars accions del casament entre el monument a Colom i l'estàtua de la Llibertat. Però el seu projecte més ambiciós és el Food Culture Museum, una impressionant recopilació de costums alimentaris en l'àmbit global, que darrere el seu aspecte festiu, amaga un agut component crític.
Intensitat pictòrica
Eduard Arranz Bravo és un clar cas de com un artista català, tot i tenir una fundació pròpia a l'Hospitalet de Llobregat, passa a ser només passat quan el seu present és d'una vitalitat punyent en països com ara Alemanya i els Estats Units. Practica una pintura intensa i carregada d'interrogats vitals. La seva visualització popular és el mural pop de la fàbrica Tipel (1971) realitzat amb Bartolozzi.
La dona i les seves presons
És impossible no corprendre's
amb l'obra suggestiva i subtil
(performances, fotografies, vídeos, instal·lacions...) d'aquesta creadora fidel a uns temes que pivoten al voltant de la identitat de la dona i el seu rol submís. Treball femení, no pas feminista (de fet, incomoda les feministes), que invoca la forta dependència de les persones respecte als objectes quotidians i domèstics.
L'amic dels poetes i de la poesia
Amic dels poetes i amb veu poètica pròpia, als anys setanta molts van veure en ell la gran esperança de la pintura catalana contemporània, la promesa més sòlida i el recanvi més consistent de Tàpies. Ell va fer, i continua fent, el seu camí personal amb l'anhel d'evocar les nocions que afecten tots els humans i la seva tragèdia: el pas del temps, la degradació i la mort.
Un polifacètic apassionat
Seguint la tradició més pura dels pintors del segle XX, però interessat en tot allò nou, Frederic Amat té una mirada intensa i apassionada cap a la cultura i la vida, que el converteix en un dels artistes més polifacètics del moment.
Amat és pintor, ceramista,
escenògraf, il·lustrador,
fotògraf i també un cineasta que ha posat imatges amb mestria a guions de Lorca i Brossa.
Creador d'un estat propi
Nascut com a Albert Porta i després anomenat Zush, Evru és un dels artistes més singulars de l'actual panorama de l'art. D'imaginació portentosa, Evru, dibuixant virtuós però pioner en l'ús de les noves tecnologies, és autor d'un món totalment propi, poblat d'estranys habitants, entre simpàtics i inquietants. Ara pot presumir d'haver creat un estat propi abans que ho fessin altres.
Al costat dels febles
És un combatent de les causes rebels de la memòria històrica, es diguin fosses comunes de la Guerra Civil o ruïnes i deixalles dels atemptats de l'11-S. Ah, sí, un altre geni català que ha trobat la bona estrella a Nova York des que s'hi va establir, als anys setanta. Radical d'esquerres, representarà Catalunya en la pròxima Biennal de Venècia. Hi durà un projecte sobre els aturats.
Atenció! La fotografia té trampa
No es cansa de dir-ho: la fotografia no és la veritat. Ens costa d'admetre-ho fins que les seves obres ens revelen que n'hi pot haver tantes, de trampes i d'enganys, que val més tenir una actitud prudent abans de creure'ns una fotografia. En el nostre món, afartat d'imatges, el compromís d'aquest artista amb la mirada crítica de les persones és del tot reconfortant.
Un tot terreny amb tocs de genialitat
La personalitat de Perejaume té tocs de genialitat. Hereu de l'esperit de Foix i de Miró, en el sentit de tenir en compte la tradició del país dins d'una profunda modernitat, Perejaume és un tot terreny: pintor virtuós, performer caminador obstinat, videoartista que fa d'enllaç entre allò visual i allò dit o escrit, escriptor sense concessions...
Un delator dels sistemes de poder
Després d'enfrontar-se al pare –Tàpies es va acarnissar amb el Grup de Treball, d'on ell prové–, va ser un visionari del potencial de les noves tecnologies aliades amb l'art. És clar que es trobava en el lloc precís: Nova York, als anys setanta, on encara viu. La seva obra delata els sistemes de poder. I al públic li demana un esforç perquè connecti amb el seu missatge.
De la bellesa reclosa en el món interior
L'artista català amb més renom internacional –les seves icòniques escultures llueixen en les principals ciutats del món– no té vida activa a Barcelona. “Aquí no venc”, es queixa aquest rastrejador de la bellesa reclosa en el món interior. Ell i la seva obra han crescut a l'estranger. Admira Tàpies, però té clar què els diferencia: “Jo sóc molt emocional; ell era molt cerebral.”
Llum, color i ciència
Eugènia Balcells va ser una de les artistes que van formar part del grup de conceptuals als anys setanta. Una de les seves obres més conegudes va ser Supermercat (1976), en què acumulava en una paret petits objectes quotidians. La preocupació de Balcells, ara per ara, és, però, l'estudi de la llum i el color, en grans instal·lacions que uneixen ciència, art i espiritualitat. Bellesa pura.