Cinquanta anys sense la dama del jazz
La veu incomparable de Billie Holiday i una vida atrotinada l'han convertit en una icona del gènere
No tenia la potència de Sarah Vaughan, ni la tècnica o la versatilitat d'Ella Fitzgerald. Ni tan sols un timbre excessivament agradable durant els seus últims anys. Però si hi ha una veu perfectament identificable en la banda sonora del jazz vocal nord-americà de tots els temps aquesta és la de Billie Holiday; esquerdada, sinuosa, fosca, sensual, suau i aspra alhora, el seu toc personalíssim va convertir la seva discografia en imprescindible per a tots els aficionats al jazz.
Nascuda a Baltimore el 1915, era filla d'una adolescent de només tretze anys i d'un noi no gaire més gran que tocava el banjo i que va tardar ben poc a tocar el dos. El resultat (explicat en una crua autobiografia titulada Lady sings the blues) va ser el trasllat a Nova York, on va viure una infantesa miserable i una adolescència marcada pels abusos sexuals que va canviar de rumb el 1933, quan va ser descoberta pel mític caçatalents John Hammond en un trist club de Harlem. Benny Goodman, primer, i després Duke Ellington, Teddy Wilson o Count Basie són alguns dels grans del swing que van tenir la Holiday a les seves orquestres. El 1938 es convertia en la primera vocalista negra en una orquestra blanca, la d'Artie Shaw.
Aquest envejable currículum, però, no és el que li garantiria un lloc en la història.
«Lady Day»
La seva transició cap als conjunts més reduïts i els tempos més lents de les balades i la cadència del blues són el que crearan el so Holiday, que passaria a la posteritat. La nòmina de músics amb qui actuaria i, sobretot, enregistraria, no deixa de ser impressionant: Ben Webster, Buck Clayton, Gerry Mulligan i, sobretot, el gran saxofonista Lester Young, que la va batejar amb el sobrenom de Lady Day i hi va mantenir un idil·li personal que no va arribar a reeixir mai i alhora una compenetració musical llegendària.
Als anys quaranta la cantant començava a notar el càstig de les addiccions sobre el seu cos. De torturar la seva personalitat se'n va encarregar la desafortunada llista de marits i amants. Sens dubte aquest drama va acabar de configurar, com tràgicament sol passar amb tantes estrelles, la veu i la imatge trencadissa que avui tot amant del jazz té a la memòria i que, en bona part, prové dels més de cent enregistraments que va fer per al mític segell Verve. Una veu que, tot i caure progressivament en una malenconia profunda i en una fragilitat extrema, mai no va perdre l'elegància en vida, i mai no deixarà de captivar d'ençà de la seva mort.
Tribut des de la Porta Ferrada
El Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols és l'únic a tot el país que aquest estiu dedicarà un record a la mítica cantant, amb un Tribute to Billie Holiday que anirà a càrrec de l'excel·lent vocalista nord-americana Dee Dee Bridgewater. L'actuació és el dia 16 d'agost, al Teatre Auditori guixolenc.