Poesia i revolta

Art i lletres

En un moment històric tan convuls com el que vivim, reconforta constatar una continuïtat creadora, generacional, en la poesia com a valor simbòlic. Quan les lletres tenien a veure amb l'art, i viceversa, quan la poesia aspirava a ser la veu del poble i cridava a la revolta intel·lectual, política i a l'alliberament nacional, quan J.V. Foix traspassava els seus coneixements a la nova generació de poetes dels anys 60 i 70, quan el cinema era contracultural, quan la veu de Catalunya era la d'una Assemblea on poetes, artistes, intel·lectuals, empresaris, obrers i professions lliberals cantaven la mateixa cançó, quan calia pagar les multes per reunions il·legals i fer una col·lecta, tot això ho trobem com a element de reflexió a l'exposició La revolta poètica, 1964-1982, a la Fundació Palau de Caldetes, de la mà de Vicenç Altaió i Julià Guillamon.

Pop a granel

Si la poesia d'avantguarda va militar al costat dels artistes surrealistes, la generació literària dels anys 60 i 70 pren el pop art i l'art conceptual per acompanyar una revolta estètica que va més enllà de la poesia. El pop a casa nostra, que mai no va tenir el pes suficient per endur-se'n d'una ventada el mur informalista, va aconseguir, en canvi, acompanyar el moviment poètic i literari, i també el musical, a través, sobretot, de la psicodèlia, el hipisme eivissenc i dels viatges a Londres, meca de la cultura pop europea. Així, quan Antoni Padrós pintava el seu Automanifest a Eivissa el 1967, reflectia el desvergonyiment de la llibertat sexual simbolitzada per aquesta estètica i escrivia a la manera d'un còmic i en boca d'una pin-up “I am virgin”. La pintura al·lucinada i psicodèlica d'Albert Porta (després Zush, Evru), els collages eròtics de Narcís Comadira de la sèrie Anuncis impossibles (1973-75), la màquina d'escriure d'Arranz Bravo, The Noiseless (1971), l'esperit conceptual plàstic i literari d'Antoni Llena, Francesc Torres, Jordi Pablo, Fina Miralles, Eugènia Balcells i de poetes com Carles Camps, Santi Pau, Carles Hac Mor, i la desconstrucció musical de Carles Santos.

Aventures

La revolta poètica va generar, sens dubte, un relleu generacional. Amb un ganxo penjat en Foix i fins a la generació de Francesc Parcerisas, Vicenç Altaió, Miquel de Palol, Jaume Creus, Bru de Sala, Ramon Balasch i Maria-Mercè Marçal. La represa poètica d'aquesta generació amb Tarotdequinze (1972), seguint el fil de la sang romàntica de la literatura (Lautréamont, Baudelaire), les edicions de Vallcorba i les de Llibres del Mall, amb acurades cobertes de Joan-Pere Viladecans ho il·lustren. La projecció de la pel·lícula sobre el Festival de Poesia d'El Price el 1970, filmat per Pere Portabella amb l'ajut d'alguns dels seus alumnes, donen la clau del valor de la poesia com a veu del poble: Joan Oliver, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu... tot un elenc de luxe per a un país que tant en la seva història com en el seu art té molt de surrealista.