La veritat és enganyosa

No fa gaire, en aquest diari, Montse Fri­sach, Maria Palau i jo mateix vam escriure un arti­cle amb motiu del pri­mer any de la mort de Tàpies en què fèiem una sèrie de refle­xi­ons sobre l'art i els artis­tes cata­lans con­tem­po­ra­nis. Més o menys la cosa venia a dir que en tenim de molt bons però que no ens ho cre­iem prou. Cita­ven Joan Font­cu­berta (Bar­ce­lona, 1955) entre el gra­pat de cre­a­dors de dife­rents regis­tres que tenim. De la reflexió en deduíem que hem de creure més en el nos­tre poten­cial.

Els suecs ens van donar una lliçó la set­mana pas­sada en expli­car a tots aquells que encara no ho sabien que Joan Font­cu­berta és un artista de pri­mera línia inter­na­ci­o­nal. Li van donar el premi Has­sel­blad, un dels més pres­ti­gi­o­sos en el seu camp. Com diu el tòpic, l'Oscar de la foto­gra­fia. L'endemà de fer-se públic el guardó a Bar­ce­lona, un cop s'havia recu­pe­rat una mica del tras­bals del dia ante­rior, l'espe­rava una altra jor­nada moguda amb la inau­gu­ració a la gale­ria Àngels Bar­ce­lona d'una mos­tra amb mate­rial nou i pri­me­renc. Les pri­me­res decla­ra­ci­ons que em va fer aquell dia cla­ri­fi­quen molt la idea que per ser un gran artista no només cal talent: “Quan t'aca­ben de donar un premi el que cal és ser generós. La cre­ació no es pro­du­eix en el buit, és una cons­tel·lació de diàlegs. He après d'altres artis­tes, del comis­sa­ris, dels gale­ris­tes i del públic.” Molta veri­tat per a un artista que ha estat espe­ci­a­lista de jugar amb la men­tida i amb la idea dels límits entre la rea­li­tat i ficció. De fet, i per això crec que els suecs l'han pre­miat, ha estat cap­da­van­ter d'un gènere que ha tin­gut un gran desen­vo­lu­pa­ment en el camp cine­ma­togràfic: el docu­men­tal de ficció.

Aquest joc de fic­ci­ons és la manera que ha tin­gut l'artista d'apro­par-nos a la rea­li­tat. Una rea­li­tat que en el fons no exis­teix, perquè tot té a veure amb les per­cep­ci­ons. El que és més sin­gu­lar del seu tre­ball és que ho fa des de la foto­gra­fia, un mitjà que al llarg del temps s'ha con­si­de­rat com el més fide­digne tes­ti­moni de la rea­li­tat. Font­cu­berta uti­litza tota la tec­no­lo­gia al seu abast, la qual cosa posa de relleu que la mani­pu­lació és tan real com la rea­li­tat que crea. Un joc d'embo­lics? No. Tot el dis­curs de Font­cu­berta acaba posant al des­co­bert veri­tats con­tun­dents com que la men­tida domina la nos­tra vida.

Però a banda d'aquest aspecte trans­cen­dent n'hi ha un altre que encara ho es més. Tot el seu tre­ball està impreg­nat de sen­tit de l'humor, d'iro­nia, de joc, de fer de la cre­ació no només una forma d'explo­ració sociològica, sinó una forma de gau­dir. Joan Font­cu­berta sap riure molt de la seva seri­o­si­tat.