Com flors seques, però ben vives

Si els records es pogues­sin con­ser­var com flors seques, entre les pàgines d'un lli­bre, aquests frag­ments de prosa poètica que ens ofe­reix Sònia Moll a Crei­xen mal­grat tot les tuli­pes en serien una bona mos­tra. Situ­a­ci­ons tot just esbos­sa­des que, suma­des, per­me­ten recons­truir una història més àmplia, amb molts clarobs­curs i a cops de bellesa.

Records impos­si­bles, com els d'un nadó que ens parla des de la coberta d'un vai­xell que el porta a Xile. Altres de dolo­ro­sos, com el d'un abu­sa­dor ama­gat al galli­ner. Altres d'emo­tius, com el del pare de la nar­ra­dora, sem­pre enfei­nat, que els diu­men­ges talla les ungles dels seus molts fills un per un per ofe­rir un breu espai d'atenció pater­nal indi­vi­du­a­lit­zada. I així també sabem d'una mare xilena, de ger­mans i, sobre­tot, de l'alte­ri­tat agra­da­ble i indes­truc­ti­ble del germà bessó, que ano­mena Tonino Batis­cafo. I també sabrem de gatets d'ulls blaus, i d'esta­des a Angla­terra, i d'impul­sos lèsbics i pas­tis­sos de cen­dra, i d'estra­nyesa, enyor, por i dolor per la mort, de l'àvia, i de més viat­ges, i d'adéus, i de fòbies i fílies i deli­ris, i de l'asma, símbol de l'asfíxia vital que no impe­deix repar­tir alguns petons de pas­ta­naga.