Una mort sublim

La pobra But­terfly sem­pre té públic. Amb el mateix mun­tatge coproduït amb el Coven Gar­den que ara es reposa, el Liceu va pro­gra­mar el 2006 vint-i-dues fun­ci­ons de l'òpera de Puc­cini sobre la dis­sor­tada japo­nesa com­prada, seduïda i aban­do­nada per un tinent de la marina nord-ame­ri­cana. Aquesta tem­po­rada només n'ha pro­gra­mat tretze en dues tan­des amb la res­posta espe­rada del públic, que en les pri­me­res fun­ci­ons pot dis­fru­tar, a més, d'una gran But­terfly, Hui He, que la repre­senta com si en fos la seva encar­nació. Amb el temps, pot­ser, la soprano xinesa és menys vibrant amb la But­terfly juve­nil i ingènua de I'Acte, però, amb uns greus esplèndids, s'imposa i com­mou quan el per­so­natge madura entre l'espe­rança inútil i el desen­gany fins cul­mi­nar de manera sublim en l'escena de la mort.

El pro­ta­go­nisme abso­lut de But­terfly, única heroïna del drama, hi pre­dis­posa amb exigència, però el cas és que de Hui He va ser el tri­omf a la nit d'estrena. Al cos­tat de Cio-Cio-San, tots són com­par­ses, de manera que Pinker­ton és en un segon pla, encara que el defensi un tenor tan sòlid i famós com Roberto Alagna. La resta del repar­ti­ment, amb bones pres­ta­ci­ons del cor del Liceu, també va apor­tar soli­desa men­tre que la direcció de José Miguel Pérez-Sierra, jove direc­tor debu­tant al Liceu, va donar empenta i potència a l'orques­tra. Pel que fa a la posada en escena de Moshe Lei­ser i Patrice Cau­rier (amb una esce­no­gra­fia de por­tes cor­re­dis­ses que es tan­quen perquè But­terfly vis­qui en penom­bra la seva soli­tud amo­rosa) con­ti­nua tan ele­gant com insípida. Només a l'escena final en què el fill de But­terfly té els ulls embe­nats i mou una ban­de­reta dels EUA (a Naga­saki!) apunta que d'aquesta òpera se'n poden fer posa­des en escena més ago­sa­ra­des i punyents.