De la provocació al glamur
El cineasta es va acomodar amb l'èxit i no va saber configurar un camí internacional que se li obria al davant
Quan arriba la mort a un cineasta com Bigas Luna, sorgeix de forma inevitable la pregunta sobre saber quin serà el seu llegat. Resulta curiós que mentre per a la indústria Bigas Luna serà sempre el director que va descobrir Penélope Cruz i Javier Bardem amb Jamón, Jamón, per la historiografia serà recordat com el director del seu segon llargmetratge, Bilbao, una escandalosa pel·lícula sobre una obsessió sexual, interpretada per un esplèndid Àngel Jové. La controvèrsia entre Bilbao i Jamón, Jamón exemplifica les dues cares d'un cineasta que va passar de l'avantguarda a la institució i que, tot i trobar la popularitat en la institució, serà recordat per l'avantguarda.
Bigas Luna va sorprendre en la Barcelona de la transició amb un díptic potent, Bilbao (1978) i Caniche (1979). Les pel·lícules pretenien mostrar allò que mai s'havia mostrat a la pantalla: el submón de les frustracions i perversions sexuals en una Barcelona que no només havia viscut sota la repressió política, sinó també sota la repressió sexual. Produïdes per Pepón Corominas –el productor que després de Bigas Luna produiria el primer llargmetratge de Pedro Almodóvar, Pepi, Luci y Bom–, mostraven la perversió i el vici de forma despullada, sense cap coartada moral. Bigas Luna enllaçava indirectament amb una avantguarda cinematogràfica que havia quedat diluïda –les restes de l'Escola de Barcelona– i projectava el seu cinema cap un model atrevit que s'oposava a tot allò políticament correcte que els estaments culturals consideraven que havia de fer el cinema del moment. Bigas Luna emergia, a més, com un autor amb veu pròpia: fetitxista i controvertit, però amb una força estètica aclaparadora.
El cineasta va començar a convertir-se en una figura estimada per la institució cinematogràfica espanyola amb Lola (1986). Va començar a rodar pel·lícules de cert impacte popular com Las edades de Lulú (1990) que tenien com a tema l'imaginari sexual més delirant i exploraven la força onírica de l'erotisme. Pel camí, alguna cosa és va perdre. La trilogia formada per Jamón, Jamón (1992), Huevos de oro (1993) i La teta i la lluna (1994) projectaven un univers autoral propi amb veritables moments de deliris sexuals, però el cineasta visionari es va acomodar i no va saber configurar un camí internacional que se li obria al davant. Hi havia en el seu cinema un cert gust per donar forma a un món marginal, hortera, marcat pels deliris de la passió, però el seu univers propi no acabava de trobar una certa correspondència amb un model de relat que cada cop era més planer. Yo soy la Juani (2006) podria ser l'exponent més clarificador de tot això. Bigas jugava amb l'estètica de les xarxes socials i internet per crear imatges que volien ser noves, però ho posava al servei d'un relat que, en la seva construcció, quedava vell. Bigas Luna no va saber trobar l'equilibri entre la creativitat del seu univers a i les exigències d'un cinema gestat al voltant d'operacions de discutible glamur a les quals no va voler renunciar.
