Xolls?

L'abril és un mes plujós i ja se sap que l'aigua de pluja ten­deix a ocu­par tots els racons que pot. La cana­lla té un detec­tor als peus i per això es van inven­tar les botes d'aigua, que segons a quins indrets encara con­ti­nuen ano­me­nant katius­ques. Xipo­lle­jar és un esport d'aven­tura que molts nens prac­ti­quen sal­tant amb els dos peus damunt d'una d'aques­tes acu­mu­la­ci­ons d'aigua. El regis­tre estàndard sol dir-ne bas­sals o tolls, però aquesta pri­ma­vera he des­co­bert unes quan­tes vari­ants ter­ri­to­ri­als que em tenen ben dis­tret. Ja en conei­xia una de ben poètica: els pèlags. Així és com en diuen al Penedès dels bas­sals d'aigua de pluja, amb un terme que remet a arxipèlags ignots i bèsties pelàgiques. Però fa poques set­ma­nes vaig ento­mar la pluja com un valent a la plaça Major de Sant Julià de Vila­torta, a Osona, i vaig veure que els vila­tor­tins tenien una altra manera d'ano­me­nar els tolls. En diuen biots. Un terme que pro­ba­ble­ment està rela­ci­o­nat amb els obis, els abeu­ra­dors per al bes­tiar. Encara no m'havia refet de la mullena que, a Mont­brió del Camp, he tro­bat una altra manera d'ano­me­nar els bas­sals: xolls. Una vari­ant apit­xada dels tolls, suposo, que l'Alco­ver-Moll ubica al Camp de Tar­ra­gona, la Conca de Bar­berà i la Ribera d'Ebre. Xipo­lle­jar pels xolls és la millor manera d'aca­bar xop.