Un jo atenuat i afable

M'exhi­beixo només un moment perquè puguin posar un ros­tre al meu nom, va dir més o menys Josep Vall­verdú (Lleida, 1923), expe­di­tiu i enèrgic a punt de fer els 90 anys, el pròxim 9 de juliol, i efec­ti­va­ment tot seguit va bai­xar de la tarima i es va asseure entre el públic a escol­tar la pre­sen­ta­dora Mònica Ter­ri­bas i els ponents de l'home­natge orga­nit­zat diven­dres al saló de des­cans del Tea­tre Muni­ci­pal de Girona pel seu ani­ver­sari, en un acte dedi­cat a apro­fun­dir en la lite­ra­tura del jo a través de la seva obra auto­bi­ogràfica. No se'l va sen­tir més, el temps just de recor­dar, com a deferència a les ter­res que el fes­te­ja­ven, els anys vis­cuts a Sant Feliu de Guíxols, entre 1949 i 1956, durant els quals va conèixer Agustí Cal­vet, Gaziel, un altre por­tentós memo­ri­a­lista, amb qui va man­te­nir cor­res­pondència fins que va morir. No va sor­pren­dre, doncs, perquè n'acabàvem de tenir una mos­tra vivent, que el catedràtic Josep Mur­ga­des remarqués que el jo de Vall­verdú “és als antípodes dels que gas­ten un to emfàtic i pagat de si mateix”, d'aquells que bus­quen l'exhi­bi­ci­o­nisme i les “excen­tri­ci­tats geni­a­loi­des”. Al con­trari, el jo de l'escrip­tor, assa­gista i tra­duc­tor llei­datà, que estima la soli­tud “sense fer-la incom­pa­ti­ble amb una gran afa­bi­li­tat”, podria defi­nir-se d'un “jo litòtic”, adjec­ti­vant la figura retòrica de la lítote, un recurs pròxim a la iro­nia que con­sis­teix a “ate­nuar, a rebai­xar” el dis­curs dient el con­trari d'allò que es vol dir.

Josep Vall­verdú, doncs, segons Mur­ga­des, com­pon el seu jo a còpia d'ate­nuar-lo, en un to “ama­ble­ment dis­tan­ciat” i deli­be­ra­da­ment afer­rat a una poètica orde­nada, d'arrel nou­cen­tista, que no li impe­deix algu­nes esca­pa­des pun­tu­als al neo­lo­gisme i l'expres­si­o­nisme pin­to­resc, per retor­nar imme­di­a­ta­ment a la rella de la norma. Se li deu, però, sobre­tot, va insis­tir Mur­ga­des, haver reei­xit a con­ver­tir un topònim mera­ment con­no­ta­tiu, ”fins a cert punt insubs­tan­cial”, en un epònim, perquè ha dotat les ter­res de Ponent d'un valor iden­ti­tari. En el seu viatge inte­rior “hi ha sem­pre també un viatge al país”, va resu­mir-ho Mur­ga­des, que no va ocul­tar el res­pecte per una manera de fer que ja havia elo­giat al pròleg que havia escrit el 1991 per al seu die­tari Les vuit esta­ci­ons: Vall­verdú és d'aquells escrip­tors d'ego dis­cret que acon­se­guei­xen, per dir-ho a la manera d'Auden, ”donar-nos la mesura de la decència”.

L'acte de diven­dres, la parada giro­nina d'un Pas­seig d'ani­ver­sari orga­nit­zat per l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Iler­dencs per impli­car les prin­ci­pals capi­tals dels Països Cata­lans en l'home­natge a Vall­verdú, inclo­ent-hi Andorra i l'Alguer, l'havia obert el catedràtic emèrit Joa­quim Molas, que va ras­tre­jar els orígens de la lite­ra­tura tes­ti­mo­nial i la seva gran vari­e­tat de regis­tres, des de la bio­gra­fia a les cròniques de viat­ges, pas­sant per les bio­gra­fies i auto­bi­o­gra­fies, les con­fes­si­ons, les epísto­les, les memòries, els die­ta­ris, les entre­vis­tes i els retrats lite­ra­ris. Molas va rei­vin­di­car, a casa nos­tra, el paper pio­ner en el gènere del Baró de Maldà, que “inau­gura els die­ta­ris moderns”, junt amb l'aven­tu­rer Alí Bei, però va adme­tre que en llen­gua cata­lana la lite­ra­tura del jo, aque­lla que és escrita amb volun­tat literària, és rela­ti­va­ment tar­dana. El pri­mer autor que pot ads­criure-s'hi amb pro­pi­e­tat, va dir, seria Antoni de Bofa­rull. Després vin­drien Jacint Ver­da­guer i Joan Mara­gall, i Gaziel i Sagarra, i J.V. Foix, Marià Manent i Mau­rici ser­ra­hima, i per des­comp­tat final­ment Josep Pla, “com a suma i com­pendi de tots”.