Opinió

des. del. jardí

vicenç pagès jordà

L'ultralocalisme, remei contra el ‘cosmopaletisme'

A la intro­ducció del lli­bre Ultra­lo­ca­lisme. D'allò local a l'uni­ver­sal (edi­to­rial Afers), Òscar Jané esta­bleix que vivim en l'era del cos­mo­pa­le­tisme. Afe­geix que els anhels de gran­desa cul­tu­ral han fet malbé Bar­ce­lona fins al punt que ha dei­xat de ser la capi­tal del país i el punt d'aglu­ti­nació de la cul­tura cata­lana. “Pot­ser Bar­ce­lona està des­ti­nada a esde­ve­nir un sim­ple cen­tre de dis­tri­bució de mer­ca­de­ries: un pur encla­va­ment logístic.” A con­ti­nu­ació, dife­rents assa­gis­tes pre­sen­ten apor­ta­ci­ons ultra­lo­cals: con­cre­tes, vives, pot­ser exten­si­bles, mul­ti­pli­ca­bles. En resu­miré dues.

En el text Ini­ci­ació al mite de Figue­res, Enric Pujol ana­litza les raons que van con­ver­tir una ciu­tat entre petita i mit­jana com Figue­res en un refe­rent de cos­mo­po­li­tisme i pro­gres­sisme. Esmenta la base econòmica, la situ­ació geogràfica i també l'ela­bo­ració intel·lec­tual con­ti­nu­ada de la pròpia espe­ci­fi­ci­tat, atu­rant-se en aspec­tes com el lliure pen­sa­ment, el repu­bli­ca­nisme fede­ral, l'urba­nisme cívic, l'asso­ci­a­ci­o­nisme cul­tu­ral i la pro­xi­mi­tat a la fron­tera, que van fer pos­si­ble que sor­gis­sin indi­vi­dus com Sal­va­dor Dalí, Narcís Mon­tu­riol, Ale­xan­dre Deu­lo­feu i Met Mira­vit­lles.

Paül Limorti firma Un gra­pat d'amet­les ten­drals: Azorín ultra­lo­cal, que ana­litza la iden­ti­tat de José Martínez, escrip­tor del Vina­lopó amb vocació cas­te­llana que va aca­bar expor­tant lèxic català a la llen­gua veïna: pic­he­les, pero­les, per­ni­les i sobre­tot oxear, trans­cripció del verb aüixar, que sig­ni­fica “Fer fugir algú amb crits d'amenaça”, for­mat a par­tir del crit “uix”. El verb azo­rinià oxear apa­reix al seu lli­bre Españoles en París i és el tema d'un arti­cle titu­lat pre­ci­sa­ment Oxear que va publi­car a l'ABC de Sevi­lla. El mateix Azorín cita La Rouc­he­fou­cald per posar-nos sobre la pista: “L'accent du pays où l'on est né demeure dans l'esprit et dans le coeur, comme dans le lan­gage.

Dalí inter­na­ci­o­na­litza els pai­sat­ges de l'Empordà i Azorín incor­pora a l'espa­nyol el català de Monòver. Són exem­ples d'ultra­lo­ca­lisme fructífer. Dieu-me pagès, però m'interessa més la Fer­rara de Gior­gio Bas­sani i la Mequi­nensa de Jesús Mon­cada que no pas el Bro­oklyn de Paul Aus­ter o el Man­hat­tan de Woody Allen. Em moles­ten aques­tes iden­ti­tats glo­bals que el cen­tre injecta a la perifèria. Pot­ser perquè vivim temps de fatiga urbana, tot d'edi­to­ri­als dinàmiques sor­gei­xen o s'ins­tal·len fora del cen­tre (que sol ser la perifèria d'un altre cen­tre). Aquest lli­bre, el més ultra­lo­ca­lista de tots, és prou cohe­rent per pre­sen­tar-se amb peu d'impremta de Catar­roja, Figue­res i Per­pinyà.

L'apunt
Òscar Jané afirma, a través dels articles d'Enric Pujol, Eric Forcada, Antoni Vives, Carla González, Xavier Serra, Paül Limorti, Jacques Rancière i Andreu Balentque, que la perifèria s'erigeix en un dels centres neuràlgics de creació.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.