‘Ut pictura poesis', o les formes en llibertat

La gent del renaixement s'adonà que les millors armes per aposentar-se en aquest món nostre eren aquelles que poguessin procedir de l'enginy i la creació; en el llenguatge de l'època eren les imatges i els mots, l'instrumental idoni per fer nostre el que no ho és: la realitat que ens envolta. Aquesta és una veritat verificable que, entre nosaltres, gràcies en gran part a les jornades i setmanes poètiques, i a altres filigranes dels cantors de l'ànima, en les que sinuosament se'ns submergeix, des de fa anys sovint impulsats per David Castillo (també molt vibrat pels sons), el nostre cap del suplement Cultura, ens assabentem que la poètica encara és constitutiva de la realitat entorn. La prova és que gent d'arreu acut a aquestes trobades i, des de la paraula poètica, tots ens comprenem, tots ens agermanem. Perquè la paraula és una forma i la forma és una expressió i, si tant l'una com l'altra sorgeixen creativament de la sinceritat interiors i des de l'objectivitat exterior, immediatament d'aquell devessall d'emocionalitats esdevé la força unida de voluntats per donar la satisfacció escaient a necessitats i desigs.

Poetitzar és fer veure i sentir les coses i mostrar-ne les circumstàncies amb claredat; com ho demostra la plàstica contemporània que, d'entrada plau o allunya a qui s'hi o se'n sent afectat És per això que cada vegada més els poders constituïts en fals temen aquells que s'expressen directament sense passar per codis mediatitzats. Amb una altra connotació: els poetes i els artistes genuïns s'expressen amb tots els matisos i totes les variants reals vives i existents.