Reportatge

avançament. editorial

Des dels orígens

Us oferim un extracte del pròleg que Àlex Broch ha escrit a ‘Literatura medieval. Dels orígens al segle XIV', primer tom de la ‘Història de la literatura catalana', coeditat per Enciclopèdia Catalana, Barcino i l'Ajuntament de Barcelona

Sense el treball col·lec- tiu de tots els que signen una nova biblio-grafia, no podríem assumir la nova història
Té significat especial en la reordenació i interpretació

lite­ra­tura medi­e­val (i)

dels orígens al segle xiv

Àlex Broch (direc­tor)

Col·lecció: Història de la Lite­ra­tura Cata­lana

Edi­to­rial: Enci­clopèdia Cata­lana / Bar­cino / Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona

(Bar­ce­lona, 2013)

Pàgines: 544

Preu: 39,50 euros


Una nova Història de la Lite­ra­tura Cata­lana només serà útil i necessària si pot avançar en l'estadi de conei­xe­ment que esta­ven els estu­dis lite­ra­ris abans de la seva redacció. És a dir, si hi ha revi­si­ons que trans­cen­dei­xin i trans­for­min l'statu quo esta­blert per la tra­dició his­to­ri­ogràfica ante­rior, si hi ha des­co­berta i apor­tació de nous mate­ri­als del pas­sat que el mati­sen o l'enri­quei­xen, o si actu­a­litza els refe­rents més imme­di­ats del pre­sent sem­pre en la rela­tiva distància que tot pre­sent, en història, pot o ha de repre­sen­tar. Per tant ine­vi­ta­ble­ment, i afor­tu­na­da­ment pel que de dinàmic i pro­gres­siu té, una història dia­loga amb les altres històries. I ho fa per esta­blir acords o diferències que argu­men­tarà amb unes noves bases de conei­xe­ment o d'inter­pre­tació. Per tant tota història forma part d'un dis­curs comú del qual hereta una pre­missa que segueix o refusa i n'esta­bleix unes altres que defensa i rei­vin­dica com a pos­si­bles. Però també tota història ha de reconèixer que no seria pos­si­ble sense les històries que l'han pre­ce­dit i tota història ha de saber que tam­poc no seria pos­si­ble si el seu tre­ball no és basés, més enllà de les recer­ques pròpies, en una gran ope­ració de síntesi fruit dels molts tre­balls sec­to­ri­als que els inves­ti­ga­dors d'una lite­ra­tura han gene­rat i que, per la riquesa dels resul­tats asso­lits, acon­se­llen una refun­dació i refor­mu­lació d'aquests conei­xe­ments i la fixació d'un nou dis­curs històric que actu­a­litzi els ante­ri­ors. És tot aquest mate­rial que està en la base i acull aquesta nova història. Sense el tre­ball col·lec­tiu de tots els que sig­nen una nova bibli­o­gra­fia nosal­tres, avui, no podríem empren­dre la redacció d'aquesta història [...]

La història literària, pròpia­ment dita, té un tra­jecte que, en el segle XIX, passa, amb les par­ti­cu­la­ri­tats que cada apor­tació repre­senta, per l'obra de Jau­bert de Paçà, Magí Pers, Fran­cesc Cam­bo­liu, Ama­dor de los Ríos, Fran­cisco M. Tubino i Alfred Morel-Fatio. Milà i Fon­ta­nals esta­bleix una pri­mera fona­men­tació filològica men­tre que el gran dis­seny inter­pre­ta­tiu o sis­te­ma­tit­zació es pro­du­eix a inici del segle XX amb Antoni Rubió i Lluch que en el Suma­rio de his­to­ria de la lite­ra­tura española (1901), i en par­lar de la cata­lana, esta­bleix tres grans períodes, que després fixarà defi­ni­ti­va­ment, i que cor­res­po­nen a les tres eta­pes canòniques: l'època naci­o­nal o lite­ra­tura medi­e­val, Decadència i Renai­xença, sis­te­ma­tit­zació que fou seguida per Nico­lau d'Olwer, Mon­to­liu, Comerma o Gar­cia Sil­ves­tre com a model inal­te­ra­ble fins a la post­guerra i que arriba a Ruiz i Calonja (1954). És el model que també segueix Martí de Riquer a Resu­men de lite­ra­tura cata­lana (1947) i tras­passa a la seva monu­men­tal història medi­e­val en tres volums (1964) i con­di­ci­ona, con­següent­ment, la història en onze volums d'Ariel. Antoni Comas segueix el model i la història on la deixa Riquer, a finals del XVII. Se cen­tra en el XVIII i segueix un mètode dels “orígens” que vol demos­trar com, mal­grat la mateixa Decadència, no hi ha hagut mai una inter­rupció de l'ús i el sen­tit popu­lar de la llen­gua i l'expressió literària. Joa­quim Molas, con­di­ci­o­nat per la història tal com l'hereta, par­teix del XIX i diri­geix un equip de col·labo­ra­dors que tan­quen i actu­a­lit­zen la lite­ra­tura cata­lana fins al moment de la seva publi­cació (1986-1988). Abans, en l'altra gran apor­tació històrica de la post­guerra, Jordi Rubió i Bala­guer havia publi­cat His­to­ria de la lite­ra­tura cata­lana dins la His­to­ria gene­ral de las lite­ra­tu­ras hispánicas, diri­gida per Gui­llermo Díaz Plaja (Edi­to­rial Ver­gara 1949-58), que després, a par­tir de 1984, serà reco­llida, ampli­ada i traduïda al català per les Publi­ca­ci­ons de l'Aba­dia de Mont­ser­rat. Rubió no trenca l'esquema històric ante­rior i que hereta del seu pare, Antoni Rubió i Lluch, però fa unes apor­ta­ci­ons del tot nota­bles que enri­quei­xen, a bas­ta­ment, el període que va del XVI a mei­tat del XIX, fins a l'orga­nit­zació dels Jocs Flo­rals, i obre mol­tes pers­pec­ti­ves noves a la inter­pre­tació d'un període dis­cu­tit i confús com és el de la Decadència.

Retor­nant a aquesta neces­si­tat de voler inter­pre­tar com s'ha arti­cu­lat la cons­trucció inte­rior del dis­curs de la història sobre la lite­ra­tura cata­lana que es va començar a cons­truir a mei­tat del XIX i que ha per­vin­gut fins ara, cal asse­nya­lar com en la sis­te­ma­tit­zació de les seves eta­pes hi ha una tensió inte­rior que n'ha difi­cul­tat la seva nor­mal anàlisi i inter­pre­tació. Cada etapa històrica té el seu ordre inte­rior i la seva pro­blemàtica, però el debat i el procés sobre els quals es fona­menta la seqüenci­ació tem­po­ral de la nos­tra història de la lite­ra­tura fins avui (o fins fa ben poc) sem­bla tenir, curi­o­sa­ment o no, una inter­pre­tació que passa per la tríada de nai­xe­ment, mort i resur­recció. És a dir, etapa medi­e­val, Decadència i Renai­xença. Men­tre que la lite­ra­tura medi­e­val ha anat cre­ant un con­sens d'inter­pre­tació que ha permès majors acords, la tensió produïda en la con­tra­po­sició Decadència i Renai­xença, sobre­tot l'abast i inter­pre­tació del pri­mer ele­ment de la con­tra­po­sició –mort/decadència–, ha estat del tot deter­mi­nant i ha con­fi­gu­rat, de sem­pre, la cons­trucció de la nos­tra història literària.

Joa­quim Molas, exe­cu­tor d'una àmplia ope­ració de redis­se­nyar la lite­ra­tura con­tem­porània, és qui, seguint els ense­nya­ments de Rubió reco­llits a la seva història i apor­tant la seva reflexió meto­dològica, comença a qüesti­o­nar l'opor­tu­ni­tat i els incon­ve­ni­ents de l'opo­sició Decadència/Renai­xença... El canvi s'havia ini­ciat i la inter­pre­tació de la història podia obrir un procés dife­rent tot i que aquest no es va poder incor­po­rar a la història d'Ariel atès, com hem asse­nya­lat, pel seu mateix procés de con­fi­gu­ració. Una trans­for­mació d'aquest tipus no té incidència imme­di­ata i perquè sigui del tot efec­tiva només es visu­a­litza clara­ment quan es pot incor­po­rar a una història gene­ral com la que avui pro­lo­guem [...]

Arri­bats aquí no ha de sor­pren­dre l'índex gene­ral que pre­sen­tem i sobre el qual, tots els que hem tin­gut i tenim la màxima res­pon­sa­bi­li­tat en la seva exe­cució, hem cons­truït aquesta nova Història. Hem ver­te­brat i homo­geneïtzat les eta­pes a par­tir d'una ter­mi­no­lo­gia que és útil i que té el con­sens reco­ne­gut en des­criure les grans eta­pes de la història de la huma­ni­tat: Medi­e­val, Moderna i Con­tem­porània. I hem reco­llit en el subtítol les cate­go­rit­za­ci­ons que estan implícites en totes les històries de la lite­ra­tura i que esta­blei­xen períodes cro­nològics, èpoques i movi­ments [...]

Pel que hem dit ante­ri­or­ment els volums IV i V tenen una sig­ni­fi­cació espe­cial en la cons­trucció, reor­de­nació o inter­pre­tació de la nos­tra història literària, però l'edició de nous tex­tos, el des­co­bri­ment de manus­crits, la iden­ti­fi­cació de fonts i noves inter­pre­ta­ci­ons d'obres, noves dades i dates a nivells diver­sos, biogràfics i con­tex­tu­als, la revisió de con­cep­tes his­to­ri­ogràfics, la reva­lo­ració de trans­mis­si­ons de conei­xe­ment a través de les tra­duc­ci­ons, una visió inter­dis­ci­plinària o una rein­ter­pre­tació del plu­ri­lingüisme de la soci­e­tat medi­e­val trans­forma l'herència rebuda i la inter­pre­tació i lec­tura de la vasta lite­ra­tura medi­e­val. I aquesta relec­tura recau sobre molts ele­ments cen­trals d'aquesta etapa: tant, per exem­ple, sobre els cançoners tro­ba­do­res­cos, la influència de la novel·la artúrica o la con­tex­tu­a­lit­zació de les cròniques, com sobre els autors: Llull, Eixi­me­nis, Ber­nat Metge, Ausiàs March o Joan Roís de Core­lla, i les obres com el Curial e Güelfa o el Tirant lo Blanc.

Men­tre que pel que fa a la lite­ra­tura con­tem­porània, si bé el Moder­nisme i el Nou­cen­tisme estan aco­tats, hi ha aspec­tes encara oberts, espe­ci­al­ment pel que fa a la lite­ra­tura dels anys vint i trenta. Una imatge gene­ral d'aquest període ha de ser­vir per per­me­tre' n un conei­xe­ment millor i més deta­llat... La guerra, l'exili i la imme­di­ata post­guerra són cir­cumstàncies majors de la nos­tra història naci­o­nal i política que forçosa­ment afec­ten la lite­ra­tura i que neces­si­ten la síntesi inter­pre­ta­tiva dels impor­tants tre­balls que, en aquests dar­rers anys, s'han produït en aquest camp.

No cal dir que el dar­rer volum, el vuitè, que abraça cin­quanta anys, del 1960 al 2010, moment en què es tanca aquesta història, és de gran com­ple­xi­tat perquè acull i recull la difícil mirada sobre la més estricta con­tem­po­raneïtat. Tot i així cal fer un pas enda­vant per després, si cal, recon­duir les pos­si­bles impre­ci­si­ons. És la dialèctica ine­vi­ta­ble quan par­lem en ter­mes de pas­sat imme­diat. Amb tot, el rea­lisme històric ja per­met una reflexió més dis­tan­ci­ada i una revisió del paper que el tea­tre hi va tenir, la reno­vació dels setanta es pot començar a fixar perquè molts dels autors que ales­ho­res entren en escena avui són els prin­ci­pals noms de la nos­tra lite­ra­tura, el tea­tre i les arts escèniques cata­la­nes han tin­gut una riquesa i un desen­vo­lu­pa­ment que no per­met igno­rar-ho, gèneres com el memo­ri­a­lisme asso­lei­xen una majo­ria d'edat que ante­ri­or­ment no havia acon­se­guit i noves lle­ves o gene­ra­ci­ons d'autors ocu­pen el trànsit del segle XX al XXI i avui ja són noms impres­cin­di­bles per conèixer el pre­sent més recent sotmès ja a un intent de pos­si­ble his­to­ri­ci­tat.

Fac­tor, aquest dar­rer, que va acom­pa­nyat amb l'entrada en el món del pen­sa­ment i de les idees, soci­als, filosòfiques i literàries, d'un con­cepte encara obert, per la diver­si­tat d'usos i inter­pre­ta­ci­ons que l'acom­pa­nyen, com és el de la post­mo­der­ni­tat, però que cal aca­rar per ser fidels a dos dels prin­ci­pis que, a par­tir dels anys sei­xanta, acom­pa­nyen la volun­tat de cons­trucció de la Història de la lite­ra­tura cata­lana: la recerca i apli­cació dels prin­ci­pis de la moder­ni­tat en el seu estudi i l'anàlisi i l'evo­lució paral·lela de la nos­tra cre­ació i inves­ti­gació literària amb el con­text on es pro­du­eix, és a dir, el de les lite­ra­tu­res cul­tes i desen­vo­lu­pa­des del món occi­den­tal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.