L'aleatorietat del joc desigual de l'amor

Només l'homes és capaç d'ensopegar dos cops en una mateixa pedra. Aquest mèrit distingeix, fins ara,.l'humà de la resta de mortals. El desig és superior al por al càstig. O al fracàs. L'autora Aina Tur, quan vorejava la trentena, va voler construir una peça en què es veiés un noi entossudit en triomfar en l'amor però sent incapaç d'acceptar els peròs de cada una de les seves parelles. Incapaç de veure tots els peròs que ell mateix generava al seu entorn i que les seves companyes assumien, conscientment, o no. Ara, la jove companyia Laminimal ha decidit repescar aquest text del 2008 per muntar una peça que insisteix en la repetició de moviment i textual de cada escena. I no només això. també permet una certa aleatorietat el que obliga una agilitat als actors que aporta frescor a la posada en escena.

La fortuna decideix si abans de la relació amb la Neus s'explica la de la Teresa. Però es protegeix garantint que abans de la Mercè i la Neus ja hagin fet mutis les amants respectives. La clau de volta és la que fa 21. La Júlia és l'última estació que mostra el viatge amorós d'aquest escriptor conformat amb cambrer poeta de Menorca, si és que no torna la inspiració per a signar la seva segona novel·la.

Dimecres, el títol de l'obra, ja anuncia prou que tot és una consecució de dates, una roda que no s'atura. Els humans són uns hàmsters ignorants que la sínia de la seva gàbia no té final, si no és ell qui l'atura. Un dimecres ve precedit d'un dimarts, com la Raquel precedeix a l'Úrsula. Anna Berenguer i Xesco Pintó són els dos actors que interpreten les 21 noies (ella) i el xicot (ell). Les escenes es presenten com un carrusel de text, que s'encavalca el principi amb el final. Són els moviments els que delaten del final. Pel que fa a la interpretació és un pèl massa mecànica (en part, empresonats per una carta de moviments) i no deixa entreveure massa els matisos d'un personatges que, forçosament són arquetípics. Però Aina tur i LaminimAl troben un petit tresor quan saben aturar-se en les petites coses que fan trencar les relacions. Com la manera d'apretar el tub de la pasta de dents o bé el soroll que es fa en remenar un cafè amb llet al matí. Són matisos quotidians que revelen la consistència d'una parella.

La tria de l'escena, a partir d'un laberint en el que s'hi mou una bola sorollosa, té un punt himnòtic, de joc en el que comparteixen incertesa tant espectador com actors. És des d'aquesta proximitat, amb unes mirades còmplices de l'actriu mentre es calça el complement de color vermell respectiu de cada escena, que caldria abordar el treball. El sistema minimalista repetitiu pot funcionar com a joc per a construir una escena però no sempre és prou arrodonit com per donar per acabada l'escena. Tot i així, l'experiment es deixa veure i entreté. LaminimAL estarà a la Beckett fins al 16 de juny. Quasi encadenarà amb un nou treball, col·lectiu com tot els altres que ha presentat aquestes mesos (a excepció de Dimecres) al'AtriumLab. Es tracta de La grandesa d'ésser un entre tants un text inèdit de David Eudave. La trama gira al voltant de tres històries que enfoquen diversos àmbits d'un tema molt humà: la coacció. Tres experiències d'interacció viscudes per un grup molt heterogeni d'homes i dones que proven d'afrontar, com poden, les dificultats dins del sistema que els envolta. En escena actors i actrius, directora i equip tècnic construeixen l'espectacle a cada funció. Cada escena posseeix dues possibilitats de continuïtat, que la directora triarà en directe i d'acord amb les variacions proposades pels actors i actrius. L'ordre de les escenes es canvia a cada representació. Tot es fa en directe i en relació al que està passant.