‘Trilogia de la privadesa'

Qüestions de gènere

Hi ha projectes artístics que costen d'arrencar, però que si són encertats i tenen un sentit provoquen la seva demanda. És el que ha succeït amb Trilogia de la privadesa, de Nora Ancarola i Marga Ximénez, que acaba ara el seu recorregut per Catalunya a la Sala Gòtica de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, a Lleida. Aquestes dues artistes sempre han incorporat qüestions de gènere a l'entorn de la condició femenina en el context social. Les seves propostes s'han convertit en reivindicacions que se sumen a les línies de treball sobre gènere, un fenomen relativament recent, si ens atenem als primers intents d'igualtat proclamats a manifestos com ara El segon sexe, de Simone de Beauvoir, publicat el 1949.

Privat i públic

Seguint els moviments en l'art d'alliberament de la dona dels anys seixanta i setanta, i l'empremta de dones artistes que han ofert noves mirades sobre el cos o la casa, com Louise Bourgeois i Eva Hesse, Marga Ximénez i Nora Ancarola han inscrit aquesta proposta en l'àmbit de la recerca entre el que és públic i el que és privat. Aquesta Trilogia de la privadesa és fruit d'una experiència, d'una relació vital vinculada a un projecte d'espai privat i públic alhora: el MX Espai, al carrer de la Llibreteria, 7, que enguany compleix quinze anys. Juntes el van crear i juntes han generat aquest tríptic sobre els límits del que és públic i de la privadesa. La primera part es dedica a la Sibil·la de Cumes, que acaba sent una reflexió sobre el temps, sobre la bellesa de la dona i el seu pas cap a la decrepitud, de la bellesa amb b a la vellesa amb v. A partir de tres espais de tractament videogràfic, és una reflexió sobre les tres edats de la dona, un tema de gran atractiu dins la història de l'art, recordem ara el fris de Gustav Klimt a l'edifici de la Secessió vienesa sobre aquesta temàtica.

La casa i la cura

Marga Ximénez, des de la seva exquisida visió escultòrica del volum del cos humà a partir de materials vinculats al món del teixit i a l'acció de cosir o teixir, i Nora Ancarola, des d'una dimensió més conceptual i videogràfica, aborden aquest tríptic que té com a segon retaule la Domus Àurea. La casa és vista com a espai del que és domèstic i pren com a referent la casa que es va fer construir Neró, que mai no va habitar i que es va cremar en l'incendi de Roma que ell mateix va provocar. Antikeres és el títol de la tercera part de la trilogia i aplega un seguit de relats i experiències personals en vídeo en el marc de “tenir cura d' algú”. Les Antikeres són els esperits que tenen cura dels altres, al contrari de les Keres, que representen els esperits femenins de la mort. Aquestes experiències mostren com la dona, a part de donar vida, la cuida i, sovint, tant és cuidadora del dolor físic com del psicològic. A Antikeres s'hi despleguen unes realitats que aborden una “ètica de la cura” i, en tot el treball, han aconseguit fer de la mitologia clàssica una metàfora contemporània, amb saviesa i sensibilitat.