la crònica
Vuit-centes quaranta
«Segur que quan surtis no podràs xiular-la perquè no la recordaràs, és una partitura molt poc enganxosa.»
L'advertiment me'l fa l'Oriol Ponsatí-Murlà diumenge al migdia, quan li falten una mica menys d'un centenar de les 840 repeticions de les Vexations d'Erik Satie, l'últim tram d'una proesa que fins aleshores ningú, que se sàpiga, ha assolit en aquest país.
A aquella hora ja en fa divuit que Ponsatí-Murlà és davant del piano, vestit amb una gel·laba fosca d'una ratlleta fina –«no vaig disfressat, és que així la gibrelleta queda més dissimulada», em diu sense deixar de tocar–. Quan la partitura exigeix únicament la utilització d'una mà, prem una pilota de goma amb l'altra, per desentumir. Damunt del piano hi té un got amb beguda, un altre curull de cacauets salats i una cigarreta embolicada a mà.
A la paret, prop del piano (un imponent Steinway & Sons que ha pogut tocar tothom qui ho ha demanat durant aquest mes de juliol a la nau Côclea de Camallera, on té lloc el concert) hi penja una còpia gegant de la partitura de Satie, coronada amb la maleïda anotació: «Pour se jouer 840 fois de suite ce motif, i sera bon de se préparer au préalable, et dans le plus grand silence, par des immobilités sérieuses.» Just davant, un faristol amb dos llibres. Un és UH, el poema d'Enric Casasses que el mateix autor ha llegit en aquest espai el dia abans, acompanyant el pianista durant unes hores. L'altre és Quiet, de Màrius Serra, en homenatge pòstum al seu fill Llullu, protagonista del llibre, mort divendres.
A quarts de dues a la nau Côclea de Camallera, hi som una desena de persones. M'expliquen que hi ha hagut moments de tot, amb una itinerància permanent de gent entrant i sortint del petit local i una punta d'assistència al vespre i a la nit. Escolten, senten, entren, surten, parlen, transiten, s'hi estan. Hi veig llegir els diaris del dia, fer una becaina i estar a punt d'acabar El venedor d'ànimes d'Iréne Nemirovsky. Hi ha temps per a tot, fins i tot de submergir-se en la repetició i repetició i repetició.
A la una i trenta-set minuts del migdia l'intèrpret gira, impertorbable, el darrer full de l'últim dels nou llibrets, vuit de cent pàgines, un de quaranta, que van fent piló damunt d'una cadira. Resta el colofó final: els tres moviments en silenci de John Cage que Ponsatí-Murlà marca amb quatre sonors cops de tapa de piano. Les Vexations són finides. Vint hores, gairebé. Aplaudiments i abraçades. A fora, una orquestra de cigales continua, des del bosc proper, l'acompanyament que no ha cessat mai. Pujo al cotxe i provo de xiular la melodia que he escoltat durant dues hores. Té bemolls, la cosa.