L'àngel de la història

Nicolas Bourriaud

La generació d'artistes i comissaris dels anys 90 van quedar tocats per les noves teories sobre l'art de Nicolas Bourriaud, l'enfant terrible que assumí la primera direcció del Palais de Tokyo, amb Jerôme Sans, i que ara és un aposentat però inquiet director de l'Escola de Belles Arts de París. Sans, actualment director de continguts de la revista L'Officiel Art, l'entrevista a propòsit de l'exposició titulada L'Ange de l'Histoire que l'escola de París està duent a terme. Quan ningú no avançava en la cursa dels istmes artístics, Bourriaud es va treure de la màniga l'art relacional, una manera de batejar una proposta artística participativa, que feia de l'espectador un usuari i acabava per tancar el cicle de fusió entre l'art i la realitat. Després, vindria la seva teoria sobre la postproducció i, finalment, l'altermodernitat, on se situarien els seus plantejaments actuals.

Passat i present

El títol d'aquesta exposició parteix del conegut text de les Tesis de la Filosofia de la Història, de Walter Benjamin, sobre el progrés que descriu, a partir d'un dibuix d'un àngel de Paul Klee, aquesta idea d'àngel de la història. Aquest àngel, empès per la tempesta del progrés, va deixant ruïnes i més ruïnes als seus peus, i amb un ull mira al passat i amb l'altre al futur. Benjamin va escriure aquest text sota l'amenaça nazi, i aquestes ruïnes representen aquests fragments de la història perduda, la dels vençuts i oprimits, la dels sense nom. Cal examinar les ruïnes de la història per reconstruir tot un edifici desaparegut, o com diu Deleuze, “cal molta memòria per oblidar el passat”. Aquesta teoria, que li ha valgut a Benjamin el qualificatiu de “drapaire de la història” és per a Bourriaud extrapolable al moment artístic que vivim. El segle XXI es caracteritza per una saturació de senyals de temporalitats diferents que apareixen aplanats i uniformats per la pantalla digital. El món numèric ha fet el passat molt més disponible, i d'internet la font iconogràfica i documental per excel·lència, convertint l'artista en un arqueòleg del fragment, en un “navegador dins un oceà de signes”, en paraules de Bourriaud.

L'‘altermodernitat'

Aquesta situació ha transformat el tradicional concepte d'obra d'art. Ja no hi ha res a descobrir. El postmodernisme va obrir les portes a la història de l'art global i va posar els comptadors a zero. Fer un recompte dels istmes successius de l'art, un darrere l'altre, com en el passat de l'art occidental del segle XX, ja no és possible. Nicolas Bourriaud assenyala en aquesta exposició que el present és fet de múltiples temporalitats; l'artista es converteix en historiador, en arqueòleg explorador de signes existents. Aquesta pèrdua de punts de referència tradicionals, però, són el ferment d'una mutació que, en aquest desordre aparent, portarà a l'emergència d'un nou espai per a l'art que ell ha anomenat altermoderne, una reflexió que porta a les últimes conseqüències en aquesta exposició.