El dictador al búnquer

És un Mozart juvenil, però conté passatges d'una gran plenitud. En tot cas, què carai, Lucio Silla és un Mozart i es fa estrany que, amb dos repartiments magnífics, hi hagi tantes cadires buides al Liceu. Tampoc hi ha tantes possibilitats de veure aquesta òpera a propòsit d'un dictador romà (i, per tant, sobre el terror del poder) que tot just va estrenar-se fa vint-i-sis anys en aquest teatre. Però, de fet, més que estrany, és simptomàtic de la poca curiositat del públic operístic de la ciutat. Potser també de la crisi, perquè un altre públic interessat deu recular davant del preu d'unes entrades que continua essent altíssim.

El cas és que Lucio Silla es representa al Liceu amb una producció magnífica. Aquesta cronista ha assistit a una funció justament interpretada per Kurt Streit, el dictador enamorat i amb remordiments; Patricia Petibon, que assumeix Giunia, la dona que rebutja Lucio Silla, exhibint una manera de cantar poc ortodoxa, però fascinant, i sobretot unes dots dramàtiques excepcionals; Sílvia Tro Santafé, que encarna Cecilio (el marit de Giunia que retorna del “món dels morts”) amb una gran plenitud i extensió vocal; la soprano Inga Kalna, que va anar afermant-se assumint Lucio Cinna, el conseller que odia el dictador; Ofèlia Sala, que va aprofitar amb excel·lència les àries de Celia; i Antonio Lozano com a Aufidio, assistent del tirà. Tots plegats sota la batuta d'Harry Bicket, que va extreure molta claredat de l'orquestra reduïda del Gran Teatre del Liceu.

Però, a més, hi ha la interessant direcció escènica de Claus Guth, que, a través de la gestualitat, pretén que aflori alguna cosa amagada dels personatges i que es desplega en una escenografia giratòria amb diversos espais que remeten a un búnquer, un edifici de formigó a mig construir, una sala d'autòpsies, una nau industrial i una mena de túnel, lloc entre els vius i els morts on, amb un joc d'ombres, tenen lloc els moments més fascinants i torbadors d'aquesta producció tan recomanable.