Sibil·la i Dino, contra l'oblit

Sembla obvi que l'escriptura de cartes ha resultat severament damnificada per la immediatesa i la facilitat de la missatgeria electrònica; i encara més des de l'eclosió monopolista de Facebook, primer, i de Twitter, més tard: les bústies convencionals s'han convertit en simples dipòsits de factures.

Llegint les Cartes (1916-1918) entre Sibil·la Aleramo i Dino Campana (Un viaggo chiamato amore. Lettere 1916-1918), esfereeix pensar la dissort que hauria comportat la seva desaparició: sense el seu testimoni documental seria pràcticament impossible reconstruir amb un mínim de fiabilitat el torrencial i tempestuós encontre –que és, alhora, col·lisió– entre dos escriptors tan oposats com complementaris: “I tanmateix, és amor i dolor, una cosa horrorosa i meravellosa. Veure dins del seu cor –he merescut aquest do espantós? […] No hi podem renunciar.” D'aquesta parella impossible, d'ànimes, sentiments i caràcters indissolubles que, com dos pols oposats d'un imant, en comptes de repel·lir-se l'un a l'altre, s'atreien irremissiblement: “Dino, sento una cosa tan forta que no sé com ho aguantaré... ¿Ets tu qui em sacseja d'aquesta manera? Què m'has posat a les venes?”; que s'estimaven amb una intensitat absoluta, total, il·limitada –“Adorada única joia meva, quant t'estimo no ho sé tinc necessitat de tu”; “Mai no havia lliurat tan enterament la meva existència: era adoració, submissió, negació total meva...”–, que convertia tota la resta, literatura inclosa, en un afer secundari: “T'estimo molt i enyoro la poesia només perquè sabria besar el teu cos de Psique i el teu rostre rosat i negre amb la boca marcida de faunesa.”

Per entendre per quina raó una persona tan imprevisible i canviant com Campana –que sentia (segons indica el seu poema La nit, inclòs en els Cants Òrfics) que la seva vida “era tota «una ànsia del secret de les estrelles, tota ella un abocar-se a l'abisme»”– quedà captivada per Aleramo, potser podríem intuir que imaginà trobar en ella la persona que li permetia assolir allò que havia reclamat a Dualisme: “Aquelles hores de somni, hores de profunditats místiques i sensuals que dissolien amb tendresa els grumolls més acres del dolor, hores de felicitat completa que abolia el temps i el món sencer, un glop llarg a les fonts de l'Oblit!” Un ideal compartit també per Aleramo, que en una lletra d'agost del 1916 afirmava que “havia tingut una visió de força i de grandesa, fora del temps”.

A banda de facultar-nos per submergir-nos en aquesta història d'amor tan heterodoxa, el més gran encert de Cartes (1916-1918) és obrir de bat a bat la porta del nostre país a dos autors tan importants com poc coneguts. I convidar-nos, un cop assaborit amb delectació aquest tan impactant com deliciós epistolari, a llegir altres obres seves.

Per fortuna, dues edicions de fa ben poc ens ho posen en safata: recentment Adesiara ha publicat Una dona, la novel·la més cèlebre d'Aleramo; per una altra banda, tant el mateix Lleonard Editor com Moll editaren l'any 2007 sengles traduccions, degudes a Arnau Pons i a Susanna Rafart, respectivament, de la indiscutible obra mestra de Campana, els Cants Òrfics.

Per acabar, –tot just després de plantejar-los la pregunta inevitable: “A què es deu la traducció del nom de fonts italià original, Sibilla, per Sibil·la?”–, només resta, doncs, felicitar l'editorial mallorquina per la fantàstica idea de servir-nos aquest llibre, tan acuradament traduït per Carme Arnau. I advertir que potser sigui preferible començar-lo per la pàgina 63, deixant per al final el tan generós com massa explícit pròleg de Bruna Conti, no fos cas que els lectors es privessin del plaer d'anar descobrint per ells mateixos el Viatge anomenat amor d'unes cartes tan embriagadorament apassionants.