La universitat com a faula política

Des de fa anys, un dels problemes endèmics del cinema espanyol és que viu al marge de la realitat social i política. La crisi econòmica no desperta discursos en el cinema, la crisi política no genera possibles guions i el desig de documentar el propi present sembla un repte aliè a la majoria de cineastes. Malgrat que el cinema argentí sempre ha tingut més present l'horitzó en què es troba, sobretot en les polítiques de memòria, l'onada de nou cinema minimalista semblava situar la novetat al marge de la política. Fa dos anys, el Bafici –el festival de Buenos Aires en què es couen les grans alternatives del cinema argentí– va viure la presentació d'El estudiante, de Santiago Mitre, una pel·lícula realitzada al marge dels circuits oficials que va consolidar el seu èxit bàsicament en la sala del Malba –el Museu d'Art Contemporani de Buenos Aires– i no tant en els circuits comercials.

Aquesta pel·lícula era el primer treball de Mitre (guionista de Leonera i Carancho, de Pablo Trapero) i el seu desig era el d'articular una al·legoria política en què es fes una dissecció dels mecanismes del poder i que tingués com a marc d'acció el món universitari i les seves polítiques internes de promoció. El resultat és una de les millors pel·lícules argentines dels darrers anys, juntament amb Historias extraordinarias de Mariano Llinás i Viola de Matías Piñeiro.

El estudiante pot definir-se com un relat iniciàtic. Roque arriba a Buenos Aires provinent d'un poble amb l'afany de matricular-se a ciències socials. La universitat és un niu on es fabriquen diverses estratègies polítiques. Les primeres imatges de Roque a la universitat ens el mostren perplex davant les pintades, els cartells i el suposat activisme polític. Roque establirà relacions amb una professora adjunta que milita en un moviment socialdemòcrata proper a la ideologia Alfonsista. De mica en mica, s'introduirà en el territori de la política universitària i jugarà un paper destacat en la campanya electoral que ha de portar el professor Acevedo a convertir-se en rector de la universitat.

Mitre no mostra en cap moment el territori de la política universitària des d'una perspectiva idealista, sinó com un espai marcat per l'arribisme, per la traïció i l'enveja. Els candidats a ocupar places fixes a la universitat es barallen els uns amb els altres, mentre la política d'ascens dins del camp universitari cada cop és més complexa i està marcada per les ferides. Roque es convertirà en un testimoni d'un univers en el qual la política es juga de manera bruta, mentre l'experiència personal es convertirà en una experiència vital.

Mitre entra de ple dins d'un model de cinema polític, però, per ell, la universitat no és res més que un espai metafòric dins del qual es poden veure les contradiccions de la política argentina. El estudiante parla de l'ambigüitat de les propostes ideològiques, de la tènue barrera que a l'Argentina separa els valors de la dreta dels de l'esquerra, de la dificultat de mantenir la integritat des d'una perspectiva progressista. El estudiante és l'aposta per un cinema jove, amb diàlegs ben elaborats i amb una clara política de compromís polític.