El vell i el nou

Els afor­tu­nats que vam assis­tir al con­cert de dis­sabte a la nit al Fes­ti­val de Pera­lada vam ser tes­ti­mo­nis d'un con­cert memo­ra­ble, en què el vell i el nou no només van fer exhi­bició del seu res­pec­tiu poten­cial sinó que junts, en comunió, van demos­trar el que es pot asso­lir amb l'alquímia del jazz.

En pri­mer lloc, va actuar Andrea Motis, la gran reve­lació del jazz català en els dar­rers anys, en el mateix esce­nari que ara fa dos anys la va apa­dri­nar ni més ni menys que Quincy Jones. Ja con­ver­tida en una autèntica jazz woman, acom­pa­nyada del seu men­tor, Joan Cha­morro, i tres altres grans músics com són Ignasi Ter­raza (piano i orgue), Josep Tra­ver (gui­tarra) i Esteve Pi (bate­ria), la jove artista va fas­ci­nar el públic amb la seva veu pro­di­gi­osa tot fent un repàs a diver­sos estils, del soul al swing pas­sant per la bossa nova. Del seu reper­tori van des­ta­car sobre­tot la versió (més revo­lu­ci­o­nada) del Bésame mucho i l'atre­vi­ment d'abor­dar el You know I'm not good d'Amy Wine­house.

A con­ti­nu­ació, va tocar el torn d'un dels clàssics del fes­ti­val, La Loco­mo­tora Negra, una big band en tota regla que, a hores d'ara, ja no té res a des­co­brir i que va demos­trar un cop més que amb la maquinària ben engrei­xada, com la té, tenen corda per a estona. La vete­rana agru­pació va ofe­rir un espec­ta­cle de pri­mer nivell, com sem­pre, com­bi­nant la per­fecció tècnica ins­tru­men­tal, la humi­li­tat i el seu humor carac­terístic, conduïts pel direc­tor i mes­tre de cerimònies Ricard Gili. Temes de Duke Elling­ton, Sy Oli­ver, Lio­nel Hamp­ton i i algun de com­po­sició pròpia van recor­dar-nos com pot ser de vigo­rit­za­dor el jazz tocat amb el seu so incom­pa­ra­ble. Grans, molt grans.

Al final, a tocar de les dues i mitja d'un con­cert que estava anun­ciat que dura­ria noranta minuts, va arri­bar el moment més espe­rat de la nit, quan junts, el vell i el nou, van fusi­o­nar-se per rega­lar-nos tres temes (Bli-blip, Basin street blues i On the sunny side of the street) amb els quals tot­hom va treure el millor de cadascú. Amb con­certs com aquest es fa patent que hi ha pre­sent i, sobre­tot, molt futur en el jazz català.