Heroica bàquica

En la fa ben poc publicada La llogatera, de Wildfell Hall, d'Anne Brontë, no tan sols hi trobem una frase que sembla haver estat escrita expressament per referir-se al tema central de La germandat del raïm, de John Fante –“Sé que un home no pot lliurar-se a la beguda sense sentir-se un miserable la meitat del dia i un boig l'altra meitat”–, sinó una altra que descriu amb una precisió mil·limètrica el grup d'eixelebrats companys del pare del protagonista: “Els membres de la nostra frenètica germandat.”

Per més que pugui semblar-ho d'entrada, si l'autor nord-americà trià per al títol de la seva novel·la un terme amb tan clares ressonàncies èpiques o homèriques –quan no directament religioses– com el de germandat no és tant per raons paròdiques (“Ens hi vam acostar amb reverència, com si fóssim monjos en fila índia que reten homenatge al seu abat”), sinó per palesar que en el segle XX les epopeies, si no són impossibles, han de situar-se a tocar de terra.

Han d'ésser antiepopeiques, antiheroiques, conformades per protagonistes no pas joves, nobles, forts i carregats d'esperances i honestes ambicions, sinó vells caducs, empegueïts, decrèpits i desesperançats, que submergeixen la buida absurditat de la seva existència en successius vasos d'alcohol. “Les seves esperances de futur s'havien acabat i els eixams de criatures enllaunades […] i filles adolescents en permanent aflicció per no tenir una habitació pròpia ja carregaven prou les seves vides”; “Eren una colla de pensionistes estrafolaris, susceptibles i mordaços […]. No hi trobaves filòsofs ni vells savis que parlen sobre les grans veritats de la vida. Només eren vells matant el temps, esperant estirar la pota.”

La germandat del raïm no pot proposar-se objectius altruistes o de gran altura espiritual, sinó alguns més modestos, mundans i utilitaris, adaptats als temps de no future producte de la Guerra Freda i de l'esgarrifosa espasa de Dàmocles de la bomba atòmica. Una societat d'ajuda mútua sense altra finalitat que assegurar que les nits –els matins, els migdies, o les tardes– d'embriaguesa que els membres de la germandat posin per enèsima vegada de manifest “la [seva] grotesca dignitat dels borratxos”, puguin disposar d'algú al costat per dur-los fins la porta de casa. D'aquesta porta de casa que “aquell vi [convertit en] la llet de la seva segona infantesa”, els impedeix trobar per ells mateixos.

Una nova atzagaiada del seu pare obligarà Henry Molise a retornar als seus orígens. A San Elmo, el poble que es veié obligat a abandonar a fi de poder respirar: “Un poble malalt. Feia la sensació que les màquines excavadores rondaven pels afores, esperant la ranera de la mort.” A la família que li tallava les ales: “Érem un clam arrauxat i imprevisible, amb tendència a prendre decisions precipitades i a patir remordiments terribles.” Però, per damunt de tot, a un pare poc més que biològic, quasi per accident: “Hauria estat més feliç sense família. […] Els seus fills eren els claus que el crucificaven a la meva mare. […] No li agradàvem gaire i no ens estimava gens, estava claríssim.”

Malgrat estar “fart dels seus excessos de mam, del malbaratament dels seus darrers dies útils”, i sense saber per què –“buscava dins meu una engruna d'eufòria cristiana per haver fet el que calia, per guanyar-me la recompensa celestial”–, com un sir Lancelot modern, s'obligarà a tornar allí d'on havia fugit, havent de deixar enrere tot el que ha aconseguit des que marxà –una família de veritat, una prometedora carrera com a escriptor, un món plàcid i ordenat– per enfrontar-se a les desequilibrants ombres del passat. Conegudes, esperades, però no per això menys doloroses.

Abandonat per tothom, en absoluta solitud –la mare i els germans, més que un ajut, són una nosa, uns obstacles infranquejables, sempre a punt per boicotejar qualsevol proposta assenyada amb la seva proverbial ineptitud–, s'embarcarà en una quixotesca experiència amb final incert: “Com el misteri de la Immaculada Concepció, el problema del pare era simplement irresoluble, desafiava tota lògica i no tenia ni cap ni peus.” Vencerà o serà vençut? Farà prevaldre el bé i la virtut o serà arrossegat a la temptadora del vici? Imposarà la raó o serà devorat per la pandèmia de la follia que amenaça d'arrabassar-ho tot? “Potser el viatge acabaria anant bé, després de tot.”

Fante, armat amb la seva connatural sornegueria –“El problema del pare no era que no es guanyés el pa, sinó que al pa mai no arribava a casa. […] Tenaç, incansable, expectant, no parava fins que tenia les mans buides”; “Tot plegat, un dia més productiu i engrescador gràcies al meu incorregible germà que no només havia provocat el viatge sinó que també m'havia deixat plantat al final”; “La Hilda Dietrich i jo teníem una cosa en comú: ens odiàvem mútuament”– ens submergeix en un tan àcid com incisiu retrat de la societat contemporània, on els herois esdevenen ridículs pallassos i els prínceps, horribles granotes.

Una societat, la nord-americana, en caiguda lliure, que ha patit com cap altra la decadència d'occident spengleriana. Vella i envellida, se sosté per pur miracle, per simple inèrcia. Una societat sencera, moribunda, a la vora de l'extinció, representada i personalitzada al·legòricament per la figura del pare: “El temps se li acabava i, com menys n'hi quedava, més rebec es tornava”; “Encara semblava molt fort, però ja no hi havia cap pàtina de vitalitat en els seus moviments”; “Li va sortit un sospir dels llavis mullats de vi com si vingués del fons de les centúries. Semblava que s'ensorrés, com si els ossos del seu esquelet estiguessin a punt de col·lapsar-se sota el pes de la desesperació.” Una societat en indeturable decadència, que més que viure, es limita a subsistir; shakespeariana, on regnen els bufons, i on ens reis embogeixen.

Davant de l'indeclinable risc del naufragi del món que l'envolta, Fante, conscient de la dificultat que ell mateix o la seva civilització –que és la nostra– encara puguin salvar-se, opta per convertir-se en el seu notari final; en aquell notari carregat de cinisme i ironia que redacta el darrer i cru testament d'un món que s'apaga i, de fet, el planeta sencer podien esclatar en mil bocins en qualsevol moment, quina millor idea que celebrar el seu final amb una gran festa, esperant-lo lluint un càustic somriure als llavis?

Per si això no fos poc, ens brinda alhora una apassionant vindicació de substrat indubtablement autobiogràfica de l'escriptura i la condició d'escriptor. De la persona que se sent cridat a deixar el seu llegat en paraules. Que lluita contra el menyspreu i l'animadversió de tots (o quasi tots) –“¿Encara escrius aquelles novel·les de merda? L'última em va fer vomitar. La vaig cremar perquè no contagiés les criatures. Déu meu, quina manera de guanyar-se la vida!”; “Un llibre! ¿I d'això en dius feina?”– per dur a terme la vocació que sent esclatar al més pregon de la seva ànima.